Misc 27/09/2014

Com gestionar la secessió

i
Timothy W. Waters
4 min

El 1320, a la Declaració d’Arbroath, els nobles escocesos van rebutjar amb fermesa el domini dels veïns del sud: “Perquè mentre quedin vius almenys un centenar de nosaltres, mai ens sotmetrem al domini anglès”. Això del “centenar” era retòrica, perquè el nombre de firmes de la declaració era si fa no fa la meitat, però va funcionar: Escòcia es va mantenir independent durant un temps. El 18 de setembre el poble d’Escòcia havia de decidir en referèndum si volia trencar els vincles amb el Regne Unit.

A diferència dels autors de la Declaració d’Arbroath, els escocesos d’avui no han hagut d’arriscar la vida, perquè els anglesos d’avui estaven totalment d’acord que calia fer aquest exercici.

Si els escocesos haguessin votat que sí, Londres s’hauria vist obligat a negociar un traspàs ordenat de la sobirania a un estat escocès independent. Les conseqüències de la secessió haurien sigut d’una complexitat increïble. ¿Escòcia hauria seguit formant part de la Unió Europea? ¿Hauria mantingut la lliura? ¿I la monarquia? Però les conseqüències del no d’Escòcia a la secessió són igual de complicades: parlo dels efectes que la celebració mateixa del referèndum escocès pot tenir en la política i les lleis internacionals. El referèndum s’ha fet i ha fracassat, i això segueix sent un èxit per a un món ple de pobles que anhelen la llibertat, i un revulsiu per als que tenen por d’aquests anhels.

La secessió ens fa por d’una manera instintiva perquè creiem que incita els dimonis nacionalistes: desestabilitza les nacions i les sumeix en sanguinaris enfrontaments. D’aquí ve la resistència al pròxim desafiament secessionista del 2014: el d’Espanya, on la regió de Catalunya tira endavant el projecte de celebrar un referèndum el 9 de novembre. Però com demostra el cas escocès, les nostres pors no sempre tenen fonament, i la principal variable no és el desig d’independència d’una minoria sinó la reacció de la majoria.

En el fons, el que fa que aquest cas sigui tan diferent del d’Espanya i de la major part del món no és que alguns escocesos hagin volgut forjar un nou estat, sinó l’aquiescència de la Gran Bretanya. El Regne Unit és un estat tan estrany que ha acceptat la possibilitat de la seva pròpia divisió: en un lúcid acte d’egoisme, va optar per defensar la seva causa a través de la persuasió i no de la coacció.

L’aquiescència de la Gran Bretanya feia possible la secessió escocesa, i això és molt atípic. En la majoria de països no es permet la secessió; en molts és una traïció a la pàtria, i la resposta és la repressió. Dimarts la Xina va declarar un destacat professor uigur, Ilham Tohti, culpable de defensar el separatisme a la regió occidental de Xinjiang i el va condemnar a cadena perpètua. La independència de Kosovo i el Sudan del Sud només es va aconseguir després d’anys de persecució i d’extraordinària violència perpetrada pels seus respectius estats; el cas de Biafra -una guerra devastadora i després el fracàs-és més típic. Les matances a l’Iraq i Ucraïna ens haurien de fer envejar la perspectiva de viure en un país disposat a dividir-se pacíficament.

Ningú a Espanya s’està plantejant una violència d’aquesta mena, però en altres aspectes la resistència de Madrid a la secessió segueix la mateixa pauta. El contrast amb la Gran Bretanya no pot ser més flagrant: el govern d’Espanya ha rebutjat el referèndum de Catalunya i està preparat per presentar un recurs al Tribunal Constitucional espanyol per impedir la votació -no hi ha dubte que un referèndum regional vulnera la Constitució espanyola- i fins i tot amenaça amb la suspensió del govern autonòmic. Però aquesta actitud despectiva només ha aconseguit atiar el sentiment català.

Són pocs els indicis que Espanya o altres estats mostrin alguna inclinació per adoptar l’actitud generosa i confiada de la Gran Bretanya, i no n’hi ha cap que s’hi senti obligat. El Regne Unit tampoc creia que el dret internacional l’obligava a reconèixer la independència d’Escòcia: el Parlament va autoritzar una votació perquè s’hi va sentir obligat per les seves pròpies tradicions. La secessió d’Escòcia ha estat una qüestió insular.

Però encara que no serveixi de precedent, l’estratègia britànica mostra quina seria l’actitud d’Espanya i altres estats si mai arribés a existir un dret internacionalitzat a la secessió. Tot i que el món no ha assumit el model escocès, potser sí que hauria de ser un model, perquè oferir-se a desmantellar el propi estat pot ser bo per a la salut de la pròpia nació.

Després de permetre la votació, el govern de la Gran Bretanya va defensar apassionadament la unió -els avantatges de quedar-s’hi i els costos d’anar-se’n- i va prometre als escocesos més competències si s’hi quedaven. I els va funcionar: les enquestes fan pensar que, per a molts votants, la decisió va ser essencialment una qüestió de diners i qüestions pràctiques, com els ingressos procedents del petroli del mar del Nord, les taxes acadèmiques...; aversió al risc, no nacionalisme romàntic.

I no tan sols per als que van votar “no, gràcies”: el llibre blanc que va fer el mateix govern escocès per al referèndum tranquil·litzava la gent prometent que després de la independència “el poble d’Escòcia continuarà accedint a tota la programació actual (de la BBC): EastEnders (Gent del barri), Doctor Who i Strictly Come Dancing...” No és exactament la Declaració d’Arbroath -que proclamava: “No lluitem per la glòria, ni per riqueses ni honors, sinó per la llibertat, a la qual cap home honrat no renuncia si no és amb la mort”-, però sí que ens mostra de quina manera les persones reals, amb esperances reals i preocupacions reals, prenen decisions quan els donen l’oportunitat de fer-ho.

Aquesta és la lliçó del referèndum escocès per als catalans -i els espanyols- de cara al novembre. És una lliçó per a tots els que volen tenir un estat propi, i per als que tenen por d’aquest desig: accedir a la secessió no ha de comportar necessàriament una fugida atàvica i primitiva cap a derives nacionalistes i vessaments de sang; en lloc d’això, permet a més éssers humans decidir el seu futur: quedar-s’hi o anar-se’n, però ho decidiran tots sols, no com a minories, sinó com a poble. Encara que aquest futur consisteixi en reposicions de Braveheart a la BBC. Això sí que és autèntica llibertat.

stats