Balears, un cas particular de la maledicció dels recursos naturals
La història recent de les Illes Balears constitueix un cas particular de la maledicció dels recursos naturals. Aquesta tesi, formulada el 1993 per Richard Auty, sosté que, paradoxalment, l'abundància de recursos naturals és un obstacle per al desenvolupament dels països que en posseeixen en abundància i fomenta la corrupció. No cal anar a cercar exemples a remots estats africans, caribenys o sud-americans on, no debades, triomfen alguns dels nostres hotelers. Si ens posam el mirall davant, ho veurem molt clar.
Les coses no són així per casualitat. Sol i platja, clima i territori. Aquesta fórmula, que ens sembla tan òbvia, és el resultat de la planificació, primer del franquisme tardorenc i després de les institucions autonòmiques sorgides de la Transició. Als anys noranta del segle passat, enmig d'una crisi econòmica de considerables proporcions, Gabriel Cañellas i Alexandre Forcades presentaren la iniciativa de convertir les Balears en segona residència d'Europa. L'experiment, d'èxit indubtable, fou descrit magistralment en la tesi doctoral de Joan Seguí, que publicà Documenta Balear amb el títol de Les Balears, en venda . José María Aznar, aleshores aspirant a president del Govern, prometé que estendria aquest model de progrés i de prosperitat a la resta d'Espanya. I complí amb la reforma de la Llei del sòl, que tothom situa a l'origen de la bombolla immobiliària desencadenant del desastre actual que ha convertit tot l'Estat espanyol també en un cas particular de la maledicció dels recursos naturals.
La sort de la mala sort d'altri. En aquells mateixos anys, els experts advertien que, sense una reformulació, la indústria turística illenca no podria afrontar la competència de destinacions emergents. Si actualment no s'ha complert el pronòstic, és només per la inestabilitat dels països del nord d'Àfrica. La bona temporada turística de 2012 és explicada així pel mateix lobby hoteler Exceltur. La reformulació no ha arribat. No fa gaire un reportatge de la BBC ens recordava què és el que vénen a fer aquí molts de turistes, com també ens ho recorden algunes estadístiques policials. Mentrestant, la resta de sectors econòmics s'han enfonsat: calçat, bijuteria, agroalimentació, etc.
El sarcasme d'una regla directament proporcional. Sol, platja, consum de territori. La fórmula funcionava així: com millor creixia el PIB i més es reduïa l'atur, pitjor anaven els indicadors educatius. La maledicció dels recursos naturals: la riquesa no es traduïa en desenvolupament humà, sinó contràriament, fins al punt que ha estat la crisi econòmica la que ha provocat una reducció de les taxes d'abandonament i de fracàs escolar.
Deixant de banda el greu fet que això implica una societat on parlar d'igualtat d'oportunitats i de mobilitat social és un sarcasme, la qüestió pot conduir a demanar-nos quines polítiques culturals són possibles dins aquest model. Si partim que la premissa que qualsevol política cultural pressuposa l'existència d'un públic més o manco ampli, capaç de gaudir de l'oferta que és democratitzada pels poders públics, la conclusió és més aviat desoladora. Consumeix cultura una minoria molt minoritària, la que pot per la seva formació i/o per la seva capacitat econòmica. El consum cultural esdevé símbol d'estatus social i, si ho reduïm a caricatura, d'esnobisme pel costat de qui paga i de ser un cortesà, en el pitjor sentit de la paraula, pel costat de qui produeix.
Alternatives i exemples. Això no vol dir que no s'hagin duit a terme iniciatives molt lloables, dignes d'esment i de ser considerades com a exemples. És el cas de Cartografiem-nos , que l'any 2008 fou reconegut per la Unesco com un dels projectes culturals més innovadors. Però, de tota manera, una política cultural digna d'aquest nom tan sols serà possible si es posa l'explotació dels recursos naturals al servei del desenvolupament.
I això, que no es fa d'un dia per a un altre, requereix una aposta política i un consens social. Però, sobretot, és possible. No fa falta mirar a Finlàndia. Més a prop, tenim l'exemple del País Basc, on el 64,9% de la població té estudis superiors. Fa més de 20 anys, totes les administracions, empresaris i sindicats acordaren impulsar un canvi en el model productiu i social, un canvi que permet que les seves empreses fabriquin components de satèl·lits espacials i que l'atur, en plena crisi, sigui del 15,39%, esgarrifós, però molt menys del que hi ha per aquí.
