Mary Smith va prendre possessió del seu despatx a la seu del portal mallorquí de notícies que acabava d’adquirir. Asseguda sobre la taula contemplava des de dalt la cara de por de Ricard Frau, assegut en una cadira uns pams per davall ella.
-Ricard -digué amb fort accent irlandès-, em dugui una gerra de cervesa gelada.
Era per això que aquella mala puta l’havia fet anar corrents des de la redacció? Ella acaba de comprar Balears Periódico per tres vegades més del que valia i ell, que no havia fet mai de la dignitat un punt fort i que era conegut com “la voz del Sinchi”, no se sentia en condició de fer valer els seus anys d’ofici periodístic. Sortí cap al bar mentre es demanava, com tothom a la ciutat, el perquè de la inversió d’aquella espaterrant rossa en un ruïnós i desprestigiat mitjà que només se sostenia pels interessos polítics i empresarials del seu antic propietari.
Quan tornà, suat per la carrera, ella continuava fumant amb el cul sobre taula, tal com l’havia deixada Ricard. Li prengué la gerra i sense donar-li les gràcies li indicà que tornàs a seure just davant ella. Ricard patia perquè els ulls li sortien d’òrbites disparats cap al buit que s’insinuava entre la curta faldilla i, alternativament, cap als mugrons que transparentava la camiseta. Mirava a terra, la mirava als ulls, mirava als costats i, a moments, una esperança lúbrica s’insinuava en algun racó del seu cervell. S’eixugà amb la mà la punteta de bava que li havia començat a regalimar.
-Vostè no se’n recorda de mi, però em va canviar la vida, Ricard. Fa tres anys, quan vaig tornar a casa d’unes vacances a Mallorca, em vaig trobar que m’havia convertit en la sensació del poble. Un vídeo en què jo sortia xuclant la fava a una vintena de joves s’havia convertit en trending topic mundial. Quan el publicà no em va tapar la cara. S’ho pot imaginar. No? Un petit poble de la catòlica Irlanda. Tot just havia fet 18 anys i no era una dona madura, com ara. Vaig haver de partir. Però no s’amoïni, Ricard. El destí té moltes ironies. Mesos després, quan encara cercava feina al meu nou poble, un caçatalents d’una companyia pornogràfica em va localitzar no sé com. M’explicà que volien fer un remake en versió teen de Gargamella profunda i que va havien pensat en mi. L’oferta econòmica que em va fer era de les que no es podien rebutjar i jo no podia rebutjar res. Una pel·lícula en dugué una altra. Em vaig fer un nom i uns doblerets. Sempre sentia que havia de retornar la meva sort a qui la devia. Relaxi’s, Ricard. Aquesta cervesa tan bona m’ha fet venir pipí. No es mogui.
Les càmeres ocultes començaren a fer feina. Golden Shower va ser també un gran èxit. Ricard s’havia quedat amb la boca badada i facilità molt la resta. S’ho va beure tot.
Molt menys comentada que aquesta fou l’altra notícia de l’estiu, l’agermanament turístic de les ciutats de Palma i Calvià, d’un costat, i de Lourdes, d’un altre en virtut del qual els touroperadors vendrien al mercat britànic un combinat de les dues destinacions. Practica el balconing a Mallorca i cura’t a França. La iniciativa obtingué immediatament el vistiplau de l’executiu autonòmic, que la considerà ideal per esmenar els estralls que produïa la pràctica d’aquell esport de risc entre els joves visitants. En efecte, no gosà criticar-la pràcticament ningú, perquè, al cap i a la fi, tenia tantes probabilitats de ser efectiva com totes les que s’havien impulsat abans. L’excepció: els promotors d’un parc temàtic dedicat a la verge de Lourdes, segons els quals amb aigua importada de l’indret original es podrien obtenir els mateixos efectes i tots els guanys quedarien a casa.
