Opinió 07/06/2014

Encara no tenim prou por

i
Bartomeu Picornell
3 min

Ha estat pura casualitat profitosa que l’abdicació de Joan Carles m’hagi aplegat llegint Madrid. El advenimiento de la República, de Josep Pla. En aquest dietari, l’empordanès s’estranyava que el seu diari l’hagi enviat a la capital d’Espanya per seguir els esdeveniments, ja que “las informaciones periodísticas se han hecho siempre a base de ideas preconcebidas y de libros”. I, clar, “tras tantos años -siglos- en que los observadores habían demostrado el enorme arraigo de la Monarquía, el árbol ha caído sin que ningún rayo le haya hendido”.

Salvant totes les distàncies, que n’hi ha, ara s’està repetint una cerimònia de la confusió similar. Tothom parla de l’arrelament de la monarquia. Però la notícia és l’evidència de la seva debilitat. La debilitat es palesa en l’extrema duresa de les defenses que s’han desplegat per protegir-la. Ni tan sols al bufó - El Jueves, suïcidat barroerament per l’empresa editora- li és permès fer bromes, la qual cosa suposàvem que era la seva natural funció.

La notícia, la veritable notícia, és l’extremada debilitat de la corona i el gran poder dels seus autèntics i selectes protectors. Una periodista d’ El Mundo ha estat acomiadada per uns comentaris sobre Corinna, que fa una setmana haurien passat totalment desapercebuts al lector.

S’escriuen enormes desbarats, com que el procés català ha estat decisiu en l’abdicació i el procés català ja era en marxa fa mig any, quan el monarca assegurava que moriria rei. Es repeteix que el rei regna però no governa, però s’atribueix al successor una gran influència en el que succeirà a partir d’ara, sense anar més enfora, per exemple, en el procés català. He arribat a llegir a El País un article d’un senyor que assegurava que el nou rei podia destituir i nomenar lliurement els presidents del Govern espanyol i que havia d’exercir aquesta prerrogativa sense complexos per salvar Espanya de l’excessiva influència de la nefasta classe política, que, com tothom sap, a diferència del rei, ha de passar per l’examen de les urnes i, per tant, no pot anar tan enfora com aconsellaria la lògica. Surt Felipe González -algun dia hauran de deixar entrar els infants al saló de la gerra xinesa i donar-los una pilota perquè juguin- i recorda com ha pres decisions de gran transcendència conjuntament amb Joan Carles. Ens haurien d’explicar amb claredat quins poders té aquesta institució tan dèbil que desperta el paternal instint de protecció de tots els poderosos. Què els pot donar i què els pot llevar?

Sense menystenir-los, perquè solen guanyar sempre o, si més no, perquè no perden mai, us haureu fixat que no acaben de sortir-se amb la seva. La crisi i les polítiques retrògrades que ha permès aplicar han fet estralls en el coratge de les persones. Però encara hi ha molta gent que no té prou por i les xarxes socials treuen fum amb una portada d’ El Jueves que no hauria tengut mai tanta difusió si s’hagués arribat a publicar. Katiana Vicens i altres sindicalistes estan processats, però encara no estam prou atemorits. Què hauran de fer? Quina dosi de por serà la necessària perquè considerin viable una democràcia que no grinyoli davant els ulls dels observadors externs?

No ho sé, per ventura estic exagerant, però amb tanta apel·lació a l’estabilitat i a la corona com la millor garantia d’aquesta virtut, no puc evitar pensar si no els agradaria que fóssim com els protagonistes d’aquella cançó -ara molt vintage i ja aleshores masclista- de la Transició: “Pero yo sólo he visto gente que sufre y calla, dolor y miedo, gente que sólo desea su pan, su hembra y la fiesta en paz”. Això, aquesta “gente” era l’aval perquè poguéssim tenir democràcia o, com es deia, Libertad sin ira.

En fi, la història fent voltes sempre al voltant dels mateixos conceptes i no repetint-se mai exactament igual, però ja, definitivament, una mica “pesada”.

stats