Infla les veles que anem al mateix al port

1. Catalunya no és Escòcia; el Regne Unit no és Espanya; Irlanda no és el País Basc; la condonació del deute a Alemanya el 1951 no és el mateix que condonar el deute als grecs. Grècia no és tampoc Espanya, tot i que, llevat de Pedro Sánchez, els dirigents polítics estatals s'han implicat en la campanya electoral com si fos una primera volta de les espanyoles, una cosa que no deixen de negar de manera insistent, com que Syriza no es Podem ni Iglesias és Tsipras. Pareix com si una part d'aquest país estigués posseïda per un obsessiu culte a la lògica de la identitat al qual repugna en extrem fins i tot la constatació de similituds. De l''Spain is different' s'ha passat a l''Spain is absolutely different'. Però, ja en poden fer, de bots, el que a partir de diumenge succeeixi a Grècia tendrà, per bé o per mal, incidència aquí. O, per bé, per a alguns i per mal i per a uns altres.

No fa tants anys teníem molt clar tot allò que ens unia –i era molt– amb els grecs i amb els portuguesos: l'anacronisme de ser dictadures dins Europa, l'assoliment de la democràcia més o manco al mateix temps, l'entrada quasi simultània en la Unió Europea... Tot allò, tota aquella solidaritat que resumia tan bé 'Vaixell de Grècia', de Lluís Llach. Ara, com si fóssim nous rics –que patètic: sentir-nos ara nous rics– en renegam: no hi tenim res a veure, ni per semblança. Hi va haver uns temps en què la 'mediterraneïtat' arribà a embafar. Avui dia, en canvi, hem assumit tant això que mediterrani equival a 'pig', que procuram que no es noti que ho som. Els grecs, però, sembla que ho continuen tenint clar. En una escena d'una novel·la de Petros Márkaris, la ciutat d'Atenes esclata en aplaudiments cada pic que la selecció espanyola marca un gol a l'alemanya. Els atenencs se senten 'venjats' pels seus iguals. Potser, diumenge aquí hi haurà moltes persones que experimentaran un sentiment igual. Uns, si guanya Syriza; uns altres, si perd.

2. Finalment, no hi haurà ecotaxa. No n'hi haurà si per maig guanya Bauzá, però tampoc si guanya l'esquerra. A la proposta que els socialistes duen a la conferència política que elaborarà el seu programa, l'impost turístic ha passat de ser la clau de volta d'una transformació a ser una amenaça, un darrer recurs. La formulació és la següent: si el govern central no aprova un nou REB, aleshores es valorarà (sic) l'aplicació una ecotaxa.

3. Em continua astorant la quantitat de gent que dóna per fet que Bauzá perdrà la majoria absoluta. En té moltes probabilitats, però d'aquí al fet que això sigui una certesa hi va un bon tram, per molt que ell ens vulgui convèncer del contrari. L'al·licient, l'estímul d'aquests mesos que queden és precisament la incertesa, mare dels nostres principals motors, la por i l'esperança. No crec que donant la por per superada s'avanci molt. Tampoc l'esperança serà esperança si la convertim en seguretat, en premi ja atorgat. La victòria s'aproxima més com més es tenen en compte les dificultats que hi ha per assolir-la, com més es reconeix la fortalesa d'un adversari, encara que estigui en mals moments, quan es deixa de transmetre als votants i als mitjans de comunicació la responsabilitat d'uns resultats sense tenir el coratge de fer autocrítica i canviar el rumb. L'optimisme hauria de provenir de la capacitat de transmetre la possibilitat, una possibilitat que guanya en probabilitat si es compleixen una sèrie de condicions i se superen una sèrie d'obstacles que els militants, els simpatitzants, la ciutadania en general hauria de conèixer si de veres es pretén fer-los partícips del procés. Donar el partit guanyat per golejada abans que no comenci és una immillorable manera de perdre'l per golejada.