Quan era jove, em semblava estrany que Mallorca tengués una editorial com can Moll. Professional, amb tradició, coneguda fora d'aquí, de prestigi. No m'acabava de quadrar amb la imatge que tenia del país. Sona dur, però, per ventura, a partir d'ara, aquesta terra serà més normal, més homogènia sense una figura de relleu que n'alteri el paisatge pla. La terra dels José Ramón Bauzá, Maria Salom, Joana Maria Camps, Núria Riera, Mateo Isern, als quals no ha interessat gaire preservar sota la forma que fos un monument que, ben duit, ens hauria pogut homologar amb altres latituds on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Encara que em sembla que els Moll són una mica més de Pere Quart, car, fet i fet, han estimat a més amb un irrevocable amor aquesta seva i –nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria. No m'estranyaria que els amants de "lo nostro", els daltònics parafilològics que confonen el color cel amb el color blau i voldrien que aquesta confusió es generalitzàs a tots els infants a través dels llibres de text, celebrin com una victòria el tancament d'Editorial Moll i la desaparició d'uns llibres de text que sí que estaven adaptats a la llengua de les Balears i al "català dels nostres padrins". Són així de rucs. Les Balears que han perdut Editorial Moll són les mateixes que han perdut tantes empreses que un dia foren referents internacionals per esdevenir un succedani d'arxipèlag caribeny desindustrialitzat, però no precisament verge. Podem gastar el que vulguem en Instituts d'Estudis Baleàrics i conselleries de cultura. No servirà de res si no hi ha editorials amb una plantilla estable, amb professionals que coneguin l'ofici, amb correctors que supervisin els texts, amb capacitat de distribució i de connexió a xarxes més àmplies. Sense indústria cultural no hi ha política cultural possible i aquí sempre ens ha mancat algun polític que tengués una visió industrial del fenomen. Som bastant escèptic sobre la possibilitat que torni a sorgir una projecte amb l'ambició del que veim desaparèixer. Hi haurà, això sí, editors vocacionals, alguns d'ells artesanals i d'altres publicadors d'ocasió. No obstant això, la figura de l'editor professional haurà desaparegut a Mallorca.
Dilluns passat vaig intentar assistir a la conferència de Juan Carlos Monedero al Club Diario de Mallorca. Quan hi arribava em vaig trobar amb una parella d'amics en direcció contrària que em digueren que feia dues hores que l'auditori estava estibat i que, per motius de seguretat, ja no hi permetien entrar més persones. Defora, més de tres-centes no desistiren fins que el conferenciant sortí a prometre que d'aquí a tres setmanes tornaria. Més que qualsevol enquesta, això m'ha donat la dimensió del fenomen Podem. Recordava el temps de la Transició, quan la gent corria a conèixer els polítics que el franquisme havia mantingut en la clandestinitat i els mítings eren, de veritat, actes de masses. No com ara, quan per omplir s'ha de recórrer quasi a la coacció dels militants, dels simpatitzants i dels seus simpatitzants. Amb raó o sense, aquests joves professors de ciències polítiques han aconseguit aixecar expectatives i fer-se veure com diferents en un mercat on tots els productes es perceben com massa semblants. Com demostraren les darreres eleccions autonòmiques a Catalunya i tot els que les ha seguides, no hi ha com això –l'oferta de canvi i la competència d'alternatives contrastades– per fomentar la participació política. Mentrestant, tant quan és atacar-la com quan és fer-ne un panegíric, percep una excessiva frivolitat en les anàlisis que es fan sobre aquesta organització. Després d'aquesta setmana en podrem parlar amb més fonament, ja que s'hauran dotat d'una estructura, d'uns estatuts i d'un embrió de programa.
