L’autopista de l’educació -digital, clar

Ens havíem quedat amb el dubte sobre què volia dir José Ramón Bauzá quan proclamà que aquesta seria la legislatura de les autopistes de l’educació. Una autopista de l’educació consisteix en una via molt ràpida que condueix una persona des la inexperiència docent absoluta i una destinació a Menorca a ser el número tres de la candidatura popular a Lloseta, passant per una assessoria a la Conselleria. L’autopista es construeix digitalment. És a dir, amb el tradicional sistema de la digitació: un dit assenyala sobre la llista d’interins qui és l’afortunat amb una plaça. Això és la modernitat, vi novell en bots vells, o viceversa, perquè d’això el president, com a antic gestor d’una vinoteca, en deu saber molt. Segur que aquesta broma no haurà fet molta gràcia als directors i a les famílies de centres que han d’esperar setmanes perquè la baixa d’un professor sigui coberta per un interí. Les runes, ben reals, de les escoles indiquen també la ruïna moral dels gestors del sistema. Autopistes de la degradació construïdes amb amiant cerebral.

Segons Mariano Rajoy, la crisi ja és història. Algú hauria de tenir el valor de sortir a explicar que aquesta crisi no és història, sinó que és una història que durarà encara anys. Quina punyetera mania de tractar els ciutadans com si fóssim infants. La prosperitat no arribarà d’un dia per a un altre, però la pobresa no té per què ser sinònim d’injustícia, de pèrdua de drets i de dignitat, de presa de pèl continuada, de, en definitiva, abús i insult reiterat a la intel·ligència i a la sensibilitat. Dir això, ser capaç de transmetre això, seria, per ventura, una manera de començar a recuperar la credibilitat que han perdut els polítics tradicionals, tan preocupats avui dia per l’auge dels “populismes”. Deduïm de l’ús que fan de la paraula “populisme” és no acceptar que hi ha més d’una manera d’acarar els problemes. Un clar senyal de manca de respecte i de tolerància que no ens hauria d’estranyar en temps de degradació dels fonaments de la democràcia. Vicenç Navarro, el perillós economista que col·labora amb Podem, va ser no fa tants d’anys lectura de capçalera de l’aleshores president Antich, el qual, devers 2002 o 2003 i també el 2008, en recomanava el llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Per a una interpretació correcta de la paraula “populisme” hauríem de tornar a l’endemà de les darreres eleccions autonòmiques i municipals, quan la seu del PP a Palma s’omplí d’aturats que hi anaven a reclamar el lloc de feina que els havien garantit durant la campanya. Per no parlar de la lliure elecció de centre a la tracalada de famílies que n’havien triat un de públic i s’han vist obligats a dur els seus fills a una concertada religiosa.

La Transició, amb les coses bones i les coses dolentes que tengué, fou possible perquè les parts, encara que amb el poder clarament d’un costat, es trobaven en una situació de destrucció mútua assegurada en cas de no arribar a un acord. La dreta havia de cedir perquè, si no, continuaria aïllada en una Europa la integració en la qual li era cada cop més necessària. Ara no tenen por de res. El que està succeint és el resultat natural de l’evolució del “sin complejos” aznarista. Convendria que tothom anàs recuperant algun complex o, per dir-ho, d’una altra manera, anàs recuperant una mica de sentit de la mesura. Aquestes cures d’humilitat no se solen produir per generació espontània. En democràcia, no hi ha res com un fort retrocés electoral per recobrar el contacte amb la realitat. Un diria que ara es donen totes les condicions perquè la patacada es produeixi. Però, què voleu que us digui, per desgràcia, no ho acab de veure molt clar.