Sorpreses dins la més estricta tradició. Aquest seria el meu resum de la jornada d’ahir. Sorpresa, perquè l’abstenció no s’incrementà com indicaven les prediccions. Tradició, perquè continua molt per damunt de la mitjana a escala estatal.
Tradició, perquè els vots emesos a les Balears han estat emesos en la seva immensa majoria en clau estrictament estatal. Els mals resultats del PP i del PSOE, la davallada del bipartidisme, és més o manco idèntica a la produïda en el conjunt espanyol. Sorpresa, perquè aquest trencament ve de la mà de Podemos i no del sobiranisme, que s’ha de conformar amb una cinquena posició en el rànquing electoral. Tan sols la suma d’ERC, Compromís-Equo i CiU es podria igualar a la potència dels seguidors de Pablo Iglesias. Tradició, doncs, perquè els partits d’implantació estatal superen de molt els d’obediència estrictament balear.
Tradició en el fet que el PP sigui el partit més votat. Sorpresa, perquè una projecció dels resultats europeus sobre unes hipotètiques autonòmiques li asseguraria un pas a l’oposició. Sorpresa, o no tanta perquè aniria dins l’explicació del vot en clau espanyola, en el fet que la gestió de José Ramón Bauzá no hagi aconseguit empitjorar gaire els vots de la dreta a escala espanyola.
Tradició i de la més tradicionalista, sense cap sorpresa, perquè Bauzá no sortís a donar la cara davant el pèssim diagnòstic que li atorguen les urnes. Més pèssim encara si es tenen en compte els magríssims assoliments dels seus possibles aliats, Vox i UPyD. Una traducció autonòmica el deixa sense possibles aliats al Parlament balear. Sorpresa?
Tradició en els pèssims resultats del PSIB-PSOE que, tot i això, com en el cas del PP Balears, iguala en la dissort el seu correlat a escala espanyola i, en això, hi ha alhora tradició i sorpresa. I és sorpresa o tradició que Armengol tan sols mostri satisfacció per la suma dels vots de l’esquerra i no hi hagi un pam de contrició pels sufragis que han arribat al seu partit? En això, s’iguala a Estaràs, que limitava la seva lectura a dir que el PP havia guanyat i que això era “magnífic”.
En fi, tradició-tradició que ningú repari que Podemos té una infraestructura pràcticament inexistent a les Balears. Això ja seria massa sorpresa, que algú fes la cura d’humilitat exigida per la sorpresa dels de Pablo Iglesias. O la cura d’humilitat demanada pels ridículs percentatges de cada partit polític sobre la totalitat del cens electoral.
Cap sorpresa tampoc, tot molt tradicional, que l’esquerra no reflexioni encara sobre on anirien a parar els vots de Podemos en unes autonòmiques i municipals. I a sobre, si en el cas que entrassin al Parlament, estarien per la feina d’investir una socialista com a presidenta del Govern una persona que és la secretària general d’una de les potes de l’odiat bipartidisme. Què farien els diputats de Podemos en una sessió de l’antic Círculo Balear? Convendrà iniciar una investigació en aquest sentit, perquè la sorpresa per molts haurà estat que l’esperit del 15M és viu i amb força. I això reclama molts de canvis, sobretot al PSIB-PSOE i a Esquerra Unida. Canvis que s’han de produir en les seves centrals espanyoles i tenir conseqüències visibles sobre aquestes organitzacions a escala illenca. La petició de reflexió és un clàssic d’aquestes vetllades, però la tradició dictamina que aquesta no sol arribar quasi mai. I el que ha succeït sempre té moltes més probabilitats de tornar a succeir que allò que no ha succeït mai.
