Opinió 09/08/2014

El malalt, amb unes decimetes menys de febre

i
Bartomeu Picornell
3 min

El metge surt content de l’habitació i comunica als familiars que el malalt, a la fi, té unes decimetes menys de febre. Duia cinc anys sense que li davallàs. Durant aquest període, li han extirpat un pulmó, mig fetge, un braç, un peu i dos dits de la mà dreta. El metge explica a tothom que la teràpia de xoc queda justificada per la millora, a la fi, obtinguda. No costa gaire imaginar-se com es deuen sentir quan escolten parlar de recuperació el 70% més d’aturats que hi ha ara a les Balears en comparació amb l’any en què començà la crisi. Pel camí, han perdut prestacions i drets socials. Els que han mantingut la feina han vist com, mentre el cost de la vida pujava, els reduïen el salari i era més fàcil acomiadar-los. Molts dels que han recuperat un lloc de treball són ara “autònoms”, tot i que tan sols facin feina per a una empresa, que, així, s’estalvia la seguretat social, les vacances, l’acomiadament... Segur que el malalt amb unes dècimes menys de febre deu pensar que la seva situació continua sent dolenta o dolenta, com opina de l’economia, segons el darrer baròmetre del CIS, un 81,5% dels ciutadans.

Aquest és el paisatge de fons, on qualsevol indici de privilegi ofèn com una galtada, amb què s’han d’interpretar enquestes tan demolidores per al conjunt de partits polítics i d’institucions com la que féu pública Gadeso tot just fa una setmana. Si uns no han sabut curar, els altres no han sabut presentar una recepta alternativa creïble. La crisi és de crèdit i molta gent ha partit a cercar crèdit en la diferència radical.

A pesar que és relativament important, què pugui passar amb el PSOE és una qüestió que cada dia interessa a menys persones. Luis Arroyo, una de les persones que més saben de comunicació política, primer partidari de Carme Chacón i, ara, de Pedro Sánchez, aconsella i creu que el partit seguirà la senda de la moderació i el centrisme. Aquesta setmana escrivia a Infolibre: “Això amplia en gran manera l’àmbit electoral en què Pedro (Sánchez) pot jugar i al qual Pablo (Iglesias) probablement mai no podrà adaptar-se. Gent corrent que probablement mai no anirà a una manifestació contra res, però a la qual no li agrada Rajoy. I que en veure’l allà entre les columnes de l’edifici del Consell de Ministres o a la Zarzuela amb el rei, pensa que el jove socialista no dóna malament com a president, i que, per descomptat, no causa la inquietud que sí que provoca Pablo, per molt brillant que sigui en les tertúlies o en les seves entrevistes. Una cosa és lluitar i aguantar bé el tipus amb Aguirre, Inda o Marhuenda, i una altra que la gent et voti”.

Una cosa similar opinava Alberto Penadés a eldiario.es: “Creure que els votants de Podem tornaran al PSOE (i qui diu Podem diu la resta de partits que l’empenyen des de l’esquerra) em sembla que és una cosa il·lusa, a curt termini almenys, però només és una opinió. Bastant serà, per al PSOE, si no perd més vots per aquest costat. És molt possible que a un cert segment de l’electorat d’esquerres el PSOE ja no el pugui convèncer amb paraules, només amb polítiques, i per això ha de poder ocupar una posició central i accedir al govern (i després ja veurem si convenç, és clar). En tot cas, apostar pel retorn d’aquests segments de l’esquerra és una aposta molt arriscada i, el que vull destacar, insuficient. Si el PSOE actua racionalment intentarà ocupar el centre abans que també aquí sigui massa tard. És el seu únic espai lliure, i és on pot evitar la recuperació electoral del PP”.

No ho sé. Però, en primer lloc, pareix que els militants apostaven pel gir a l’esquerra i, en segon, és un repte molt complicat que, d’aquí a a les autonòmiques i municipals de l’any que ve, aquesta “nova imatge” hagi quallat prou com per produir un gir en les expectatives electorals que, ara per ara, té el PSOE.

stats