El 2014 no deixa canya dreta

  1. El 2014 ha estat un d'aquests anys –ja en duim uns quants– que no deixa canya dreta. La novetat ve pel costat que, per primera vegada, les canyes caigudes pertanyen a unes elits polítiques que semblaven eternes, fins i tot quan els integrats afectats han durat tan poc temps que mereixen ser considerats com a anècdotes. La llista és llarga i desigual: Joan Carles I, Rubalcaba, Jordi Pujol, Jaume Matas, Cristina de Borbó, Cayo Lara, Joana Maria Camps, Mateu Isern, Guillem Estarellas, Antonio Alemany, Miquel Deyà, Carlos Fabra, Pedro J. Ramírez, Ana Mato... Les canyes que els han rellevat o els han sobreviscut no poden presumir de consolidació. És ben segur que moltes d'elles no passaran de 2015. De fet, el nou any no se'ls presenta de manera prometedora. El tsunami posterior al que havien de ser unes anodines eleccions europees continua ocasionant fortes onades. Tenc la impressió que amb el fenomen Podem s'està adoptant una posició igual a la que es donà en l'origen del 'procés' català: negació del problema, satanització dels protagonistes, reducció a una etiqueta fàcil, crítiques que no fan res més que desemmascarar les carències de qui les formula perquè actuen com a mirall, etc. Sembla que l'instint de supervivència, més que aguditzar-lo, ha desactivat l'enteniment dels perjudicats. Segurament costa acceptar que moltíssimes de persones hagin arribat a la conclusió que entre les millors coses que poden fer hi figura pegar-te una puntada de peu al cul o, dit més finament, enviar-te a la jubilació forçosa. Els canvis arriben amb retard i desgana, quan ja són percebuts per la ciutadania com a massa tímids, com a simples concessions per acontentar la massa. Jaime Gil de Biedma escrigué 'El arquitrabe (Andamios para las ideas)' a les darreries del franquisme. A mi, em sembla que descriu perfectament la situació actual: "Uno vive entre gentes pomposas/ Hay quien habla del arquitrabe y sus problemas / lo mismo que si fuera primo suyo / –muy cercano, además. // Pues bien, parece ser que el arquitrabe / está en peligro grave. Nadie sabe / muy bien por qué es así, pero lo dicen / Hay quien viene diciéndolo desde hace veinte años // Hay quien habla, también, del enemigo: / inaprensibles seres / están en todas partes, se insinúan / igual que el polvo en las habitaciones. // Y hay quien levanta andamios / para que no se caiga: gente atenta. / (Curioso, que en inglés scaffold/signifique a la vez andamio y cadalso.) // Uno sale a la calle / y besa a una muchacha o compra un libro, / se pasea, feliz. Y le fulminan: / Pero cómo se atreve?/¡El arquitrabe!".
  2. Des de temps immemorials, els éssers humans s'han sentit inclinats a dedicar els festius a la freqüentació dels mercaders. La prova més evident d'això són els mercats tradicionals i la pugna, al crit de "beneit el darrer" dels ajuntaments de les Balears per aconseguir ser declarats Zona de Gran Afluència Turística (ZGAT). Saben que qui en quedi fora s'arruïnarà perquè Mallorca (o Menorca o Eivissa) és una única gran àrea metropolitana on no existeixen fronteres comercials entre municipis. Efectivament, no tots els municipis són ZGAT, però l'Illa sencera sí que ho és. L'obertura en diumenge no s'enfoca tan sols, ni molt manco, als turistes, sinó a tota la població aborigen que sent l'ancestral passió d'anar a comprar en festiu.
  3. Abans de passar a lloar la segons ells magnífica tasca del Govern de José Ramón Bauzá, els integrants del lobby Exceltur aclareixen que la principal causa de la recuperació del mercat turístic de les Balears ha estat la inestabilitat del nord d'Àfrica. La mateixa causa invocada per a cada recuperació del darrer decenni del segle XX. Segur que ni Antonio Gómez creu que l'Executiu autonòmic ha tengut cap paper en la desestabilització dels nostres veïns del sud.