OPINIÓ

Tot és vell i mal de coure

José Ramón Bauzá ha proposat un “pacte d’Estat” a Francina Armengol. Atès el concepte d’’‘estat’, molt restringit a un nombre limitadíssim d’entitats territorials, que té el president, hem de suposar que voldria acordar coses diferents a les que un principi sembla. No parla de “política”, sinó de qüestions més importants: en quin dels tres possibles estats han de romandre les Illes Balears?: sòlid?, líquid?,gasós?

Com és habitual, no l’hem sabut entendre i tot romandrà igual, en un caos d’estats diversos i híbrids. Ara és habitual dir, amb cara d’assabentat, que al PP hi ha gent que resa perquè qualsevol minúcia li impedeixi repetir com a candidat. Jo no n’he escoltat cap. A més, pel que llegesc, l’autèntic cartell electoral dels conservadors és el de sempre, aquell que, en arribar aquestes èpoques –i també en altres– ocupa les portades dels diaris immers en complicats afers: José María Rodríguez. De temps quasi immemorials ha estat així i no crec que pagui l’enumeració dels diversos episodis. Per tant, deixem-nos de teoritzacions, enquestes, elucubracions i càlculs de probabilitats. Les lleis de la història ens assenyalen que el PP serà el partit més votat i que quedarà a un pèl de la majoria absoluta. El constant factor Rodríguez no té per què convertir-lo en causa de les conseqüències, però és obvi que, si més no, no les altera mai.

La setmana també ha anat plena de polèmica sobre la voluntat governamental d’introduir alguns principis teocèntrics i, més concretament, catòlics, en els currículums escolars obligatoris. Mentre que molts s’han escandalitzat, un servidor considera que l’acord és possible. Si els ultres catòlics del Govern, que equiparen ciència i religió, signen un document notarial mitjançant el qual s’obliguen a ser tractats pels mètodes mèdics usuals abans de la revolució científica i renuncien explícitament a qualsevol contacte amb la medicina moderna, crec que, per part nostra, no hi hauríem de tenir res a objectar. El problema és que han començat la casa per la teulada. Continuen freqüentant modernes clíniques i se sotmeten a costosos i recentíssims tractaments. No, així no es convenç ningú.

És un poc el que ha succeït durant aquests anys de crisi. Sempre ens havíem predicat que la millor manera d’incrementar la recaptació d’imposts era moderar-ne o millor quasi eliminar-ne la imposició. Però, arribat el moment en què els imposts eren necessaris per pagar deutes a persones i entitats importants, la teoria es va girar: per satisfer com cal el deute als bancs, és impossible actuar d’una altra manera que no sigui augmentant els imposts a l’enèsima potència, amb un parèntesi molt limitat i puntual durant el període electoral.

Siguem, però, pietosos, i pensem que rere tot això hi pot haver quelcom de semblant a la coherència. Si dir autèntiques barbaritats sobre les llengües, el seu ensenyament i l’ensenyament en general els ha reportat o no els ha negat rèdits electorals, aleshores per què no generalitzar l’estratègia a qualsevol aspecte de la vida? He llegit molts d’articles que feien broma sobre la possibilitat. Pareix, amics, que ha arribat l’hora que deixem de riure amb les nostres comparacions. L’única tranquil·litat –molt relativa– ens la proporciona el fet que, per principis, no poden complir mai un compromís electoral al 100%.