Professor de Ciències Socials a la URLEl procés que està vivint Catalunya des de fa quatre anys és un cas evident de lideratge compartit entre institucions i societat civil. Sabem que els processos de transformació social i econòmica, si volen ser realment profunds, només avancen sòlidament quan caminen sobre dues cames: la del govern i el poder polític -amb els seus instruments jurídics i administratius- i la del carrer i els moviments socials -amb els seus instruments axiològics i culturals-. Aquesta llei, tantes vegades verificada en el cas dels projectes d’emancipació social, ara també s’està confirmant de manera inapel·lable en un cas d’emancipació nacional com el que la societat catalana protagonitza avui.
Parlem de colideratge entre organitzacions socials i partits perquè -tal com fa estona que intentem explicar a qui ho vulgui escoltar- aquest no és un moviment construït artificialment des de la propaganda oficial, sinó un exemple clar de moviment de baix a dalt, en què la iniciativa i l’impuls ha procedit fonamentalment del carrer. La gent davant dels polítics.
En el procés català, societat civil i institucions es necessiten tal com la música i la lletra es necessiten per compondre una cançó. Sense la música és difícil posar la lletra, però sense lletra no hi ha cançó. La mobilització social està assenyalant un horitzó col·lectiu més o menys definit, però són les institucions les encarregades de precisar-lo i de trobar el camí per arribar-hi. La valentia dels líders polítics no serviria si la societat no els seguís i viceversa.
Tanmateix, avui a Catalunya la dinàmica del colideratge no es limita al joc de relleus entre mobilització social i institucions, sinó que es produeix també a l’interior de cadascuna d’aquestes esferes. La societat civil ha tingut la intel·ligència de jugar a la bicèfalia entre Òmnium i l’ANC. I també les forces polítiques s’han repartit el protagonisme: les que van signar l’acord per la consulta són quatre, de partits centrals n’hi ha dos (CiU i ERC) i de l’esquerra alternativa també són dues les coalicions representades (ICV-EUiA i la CUP).
Es podria dir que, en el procés sobiranista català, cap espai està liderat en règim de monopoli per un sol actor. Probablement és això el que explica la seva solidesa i la seva resiliència. Això, m’atreviria a dir, és la clau del seu èxit -de l’actual i del potencial.
Perquè aquest procés cap a l’estat propi assoleixi el seu propòsit tots els lideratges són necessaris, però cap d’ells, per si sol, no seria suficient.
