El Govern afronta a l'abril venciments de 3.833 milions, la meitat del deute de l'any

BarcelonaEl Govern ha demanat un total de 9.073 milions de rescat al fons de liquiditat autonòmic (FLA) per poder complir els seus compromisos anuals. D'aquesta quantitat, 1.389 milions corresponen a la cobertura del dèficit previst -de moment, en el 0,7%- i els 7.684 milions restants suposen la cobertura dels venciments de deute del 2013.

D'aquest últim total, la meitat s'ha de desemborsar aquest mateix mes. Els venciments de l'abril arriben a 3.833 milions, la xifra més elevada de tot l'any. Uns 1.342 milions s'han de pagar el 23, dia de Sant Jordi, en concepte d'una emissió institucional. Però la jornada més fatídica és el 29, quan vencen a la vegada dos trams de bons minoristes, un de 960 milions de l'emissió de l'abril del 2011 i 1.531 milions de l'edició de bons a 12 mesos del 2012.

Aquesta situació angoixant no ho és tant, perquè no serà la Generalitat qui pagarà. El FLA assumeix, igual que l'any passat, els compromisos, que es canalitzaran a través de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO). És a dir, el departament d'Economia d'Andreu Mas-Colell no té diners i no concretarà cap pagament. Ho farà directament l'ICO (l'equivalent a l'Estat de l'Institut Català de Finances), que serà qui tornarà els bons que milers de ciutadans van subscriure fa un i dos anys. Però no hi ha res gratuït. De fet, l'ICO paga a canvi de cobrar un tipus d'interès igual al dels bons a 10 anys del Tresor espanyol (ara al 4,69%) més 0,30 punts percentuals. Això vol dir gairebé un 5%, "percentatge que, en tot cas, surt considerablement més barat que les mateixes emissions de bons minoristes", va explicar el responsable del departament de Finances de l'escola de negocis Esade, Jesús Palau.

El FLA és més barat

Efectivament, entre el tipus ofert als clients i la comissió bancària, els anomenats bons patriòtics han tingut fins ara un cost molt elevat per a l'administració, superior en totes les emissions al 7%. A més, el termini de retorn és més llarg, perquè el FLA permet dos anys de carència als 10 anys fixats.

D'aquesta manera, és "normal que l'administració catalana hagi descartat plantejar noves emissions", va assenyalar Palau. El fons de liquiditat del 2012 ja va retornar els 2.640 milions de l'emissió de bons de la Generalitat que va vèncer el novembre passat.

Amb tot, una de les derivades d'haver tallat noves edicions de deute minorista ha estat l'agonia del segon mercat, la possibilitat de comprar i vendre bons i altres productes de renda fixa com si es tractés de la borsa. Aquest segon mercat regulat existeix, però compta amb un nivell de liquiditat mínim, que depenent del dia pot moure amb prou feines 50.000 euros. "La funció de les emissions de deute és justament refinançar el que s'ha de pagar. És el que fa, per exemple, el Tresor espanyol amb les emissions habituals que planteja per retornar els venciments establerts", va remarcar Jesús Palau.

"Però el ritme d'emissions ha d'estar ben pautat i s'han de fer a més llarg termini, a cinc o sis anys. Només així es pot desenvolupar un segon mercat de deute amb cara i ulls", va insistir el professor d'Esade. L'estretor dels terminis explica que no s'hagi instaurat un mercat de compravenda de deute, "perquè el descompte és reduït, tenint en compte que s'ha de pagar demà", va afegir Palau.

Els petits inversors, amb deute

Precisament, des de dilluns passat els petits inversors ja poden operar amb la compra de deute públic del Tresor (lletres, bons i obligacions) a través de la plataforma electrònica del Sistema Electrònic de Negociació de Deute (Send). Els bons catalans no hi cotitzen, però es poden fer transaccions amb les 50 emissions vives de deute públic. L'objectiu és que aquest tipus de productes tinguin una liquiditat similar a la de les empreses que cotitzen lliurement a borsa.

D'aquesta manera, Bolsas y Mercados Españoles (BME) pretén reequilibrar el pes dels particulars en deute públic. El febrer passat només hi havia en mans de minoristes 5.459 milions, un 0,88% del total emès, mentre que a finals del 1995 la proporció arribava al 14,84%, amb prop de 28.000 milions. La creixent popularitat de la borsa, abans de l'esclat de la bombolla immobiliària, va centrar bona part de les preferències del petit inversor en la renda variable. També la guerra de dipòsits, amb elevades remuneracions en els últims temps, va acaparar bona part de les preferències dels estalviadors. Amb la limitació dels tipus d'interès per part del Banc d'Espanya, la renda fixa guanya atractiu.