No és la natura del món la que allarga l’estiu, és la naturalesa humana qui acumula bafarades calentes en un setembre apassionant que encalenteix l’atmosfera. El mateix apassionament del meu padrí quan arribà a ca seva explicant que havia vist una ràdio ‘que hi vèien l’home que parlava a dins’; o el dels veïns de Son Fangos, anomenant ‘Calle Astro’ el seu carrer perquè s’hi mudaren el dia que Armstrong arribà a la lluna; o el dels futbolers amb els gols d’Iniesta, conscients que vivien un moment històric.
Aquesta basca intensa prové de saber del cert que ens toca a nosaltres travessar els llindars de totes les portes que se’ns obrin. Del juny ençà ha finit el Rei, ha finit Pujol, ha finit Botin i és aprop de finir la por. Diumenge els Britànics donaran una lliçó de democràcia al món. Els catalans la donaran avui, pacíficament i tranquila. I nosaltres, els definits per aquest terme tan asèptic de ‘balears’, ho viurem envoltats d’aigua i dubtes, de comportaments i actituds que no sabrem si col·locar-los a la banda d’una Castella de comportament medieval, o d’una Catalunya que sobreviu estoica l’infidelitat d’un pare.
Toquen a mort les campanes, i les televisions s’afanyen a mostrar les cues de ploradores llogades al funeral d’un home, per eclipsar el milió de comares que avui ompliran Barcelona per parir un país. A nosaltres només ens resta capbussar-nos a la mar per ofegar la xafogor i refrescar idees, per tenir present que un capfico en pau val més que tots els milions del món; que la vanitat i l’ambició s’aturen més aviat que la mort; i que a qui li correspongui amollar el mac per començar el curs en pau, l’orgull i l’altivesa no li garantiran la vida perdurable.