Cauen fulles

No és la natura del món la que allarga l’estiu, és la naturalesa humana qui acumula bafarades calentes en un setembre apassionant que encalenteix l’atmosfera. El mateix apassionament del meu padrí quan arribà a ca seva explicant que havia vist una ràdio ‘que hi vèien l’home que parlava a dins’; o el dels veïns de Son Fangos, anomenant ‘Calle Astro’ el seu carrer perquè s’hi mudaren el dia que Armstrong arribà a la lluna; o el dels futbolers amb els gols d’Iniesta, conscients que vivien un moment històric.

Aquesta basca intensa prové de saber del cert que ens toca a nosaltres travessar els llindars de totes les portes que se’ns obrin. Del juny ençà ha finit el Rei, ha finit Pujol, ha finit Botin i és aprop de finir la por. Diumenge els Britànics donaran una lliçó de democràcia al món. Els catalans la donaran avui, pacíficament i tranquila. I nosaltres, els definits per aquest terme tan asèptic de ‘balears’, ho viurem envoltats d’aigua i dubtes, de comportaments i actituds que no sabrem si col·locar-los a la banda d’una Castella de comportament medieval, o d’una Catalunya que sobreviu estoica l’infidelitat d’un pare.

Toquen a mort les campanes, i les televisions s’afanyen a mostrar les cues de ploradores llogades al funeral d’un home, per eclipsar el milió de comares que avui ompliran Barcelona per parir un país. A nosaltres només ens resta capbussar-nos a la mar per ofegar la xafogor i refrescar idees, per tenir present que un capfico en pau val més que tots els milions del món; que la vanitat i l’ambició s’aturen més aviat que la mort; i que a qui li correspongui amollar el mac per començar el curs en pau, l’orgull i l’altivesa no li garantiran la vida perdurable.