Opinió 31/10/2013

Cervicals i llosques

i
Toni Gomila
2 min

Via Laietana, Barcelona, set del matí. Una dona agrana la voravia davant la seu de Foment del Treball. Brun: zas! zas! zas! Amb cada granerada arreplega pols, fullaca, papers, i sobretot, llosques. Ni els coneix, els senyors que en un parell d'hores desfilaran amb petjades fermes cap a l'interior de tan magne edifici dirigint-se a posar ordre al món. Ni ells a ella, ambdós només saben dels estereotips de classe, de casta, d'ordre social permanent i inalterable, dels que dicten i dels que obeeixen.

Pols i llosques esvalotades comencen a fer un notable munt, i una al·lota, sembla universitària, es dirigeix amable a la treballadora, li demana foc, per encendre una cigarreta i tirar la llosca davant qualsevol portal abans d'enfilar-se al bus. Més amable encara, aquella dona li respon que no en té, i continua en la seva determinació de deixar aquella voravia com una patena.

En unes hores aquella dona acabarà el jornal i anirà a fer un parell d'escales per completar el sou. Aquella al·lota serà a classe estudiant la manera d'aconseguir, en graduar-se, poder entrar a l'edifici i no haver de quedar a les portes agranant la voravia. Els senyors hauran entrat a la cabdal assemblea i hauran decidit opinar que els que agranen cobren massa, i que qui vol estudis (o sanitat) s'ho pagui ell.

Mirat de cua d'ull, el món es mou per l'empatia de les cervicals. La capacitat o no de vinclar-les. Tota acció, pública o domèstica, hauria de requerir, abans d'executar-se, de l'exercici empàtic de moure les cervicals, per avall, i constatar que la vorera o les sabates netes mereixen tant de respecte com un comentari altiu sobre moqueta; i que una llosca en terra és el principi que ens situa al més baix nivell de l'altivesa. I cervicals amunt, per dir el meu ofici és aquest, i agranar bé és dignitat pura, i no vull que la'm trepitgeu, ni que m'hi tireu una llosca.

stats