Opinió 24/10/2013

Curiositats d'oliveraine

i
Toni Gomila
2 min

Mario Vargas Llosa, que no és dubtós d'escriure amb l'esquerra, i el director de l'Instituto Cervantes inauguraren el Congreso de la Lengua Española de la setmana passada a Panamà, proclamant que per defensar la llengua espanyola -la castellana volen dir-, se n'ha de mantenir la unitat i fer-ho sota la 'bandera del panhispanismo ' (sic). Curiós.

La mateixa setmana Barcelona reté homenatge al dramaturg andalús Salvador Távora, curiosament a La Seca-Espai Brossa, el mateix escenari on minuts després faríem la nostra funció. S'allargava l'acte i perillosament s'acostava l'hora de solapar-nos quan el temps, inexorable i taxatiu, tengué un d'aquells detalls que el fan magnànim: s'aturà. Damunt el trispol d' Acorar hi trepitjava, ferm, segur, grandiós, Paco Ibáñez. Cantava amb el públic el poema de Miguel Hernández: Andaluces de Jaén, aceituneros altivos, decidme en el alma, quien levantó los olivos?

Aquell so era talment el nostre espectacle. Idèntic. El mateix que intentàrem tot l'equip d'Acorar : ser dignes deixebles de Blai Bonet: "S'ha de crear un món des des lloc que mos ha fet, fent-hi passar ses idees més grans, ses metafísiques més profundes". Andaluces de Jaén, aceituneros altivos, pregunta mi alma, de quien són estos olivos?

Suspès en el temps, Paco Ibáñez deixà sobre aquells diaris petjada de germanor, santificà la unió de les cultures, dels pobles. Mon pare ha estat oliveraine tota la vida, i de ben petit he destriat l'olor de la llenya d'olivera entre les altres. Aquest és el meu pancatalanisme, el que em fa sentir, avui, olivera entre les pedres, panoliveraine. Avui, en vaga de tot manco de memòria, engrandiré al carrer la meva llengua i el suport als mestres clamant: Jaén, levántate brava sobre tus piedras lunares, no vayas a ser esclava con todos tus olivares .

stats