Dels morts de gana

Si ara fa dos anys, quan es planyien de no haver tancat el teatre Principal com Spanair, ens haguessin mostrat la programació d’enguany, hauríem firmat. En especial pel que fa a les produccions teatrals pròpies que, mirades de cua d’ull, claven la metàfora del sector escènic d’aquesta terra.

Un sector que podem definir com un gran Malentès, no el que va dirigir Andrés Lima, no, sinó el que es produeix quan cada agent del sector parla tot sol i sense escoltar els altres, o sense ser escoltat. I ja duim trenta anys de democràcia malbaratant les ocasions de trobar punts de treball en comú i solucions positives.

El Principal és del color del vellut vermell, com la gelera que presideix l’espai escènic de la darrera estrena, on s’aferra com a una mare el fill, metàfora clara dels actors fills d’aquesta terra, aferrats a una institució freda; Què hi ha aquí dins? -demana el pare. Res. Zero. Més envant la mare respondrà -és una maledicció i mai ens en sortirem-. I potser sigui aquest el destí d’un gremi que massa sovint es demana amb totes les matrícules que tens, què hi fas podrint-te en aquest femer? Teatre bo, això fa.

Les produccions pròpies del Principal són la redempció de la institució amb el sector. Al Cèsar el que és del Cèsar i a en López el que és d’en López. Però la manca de fluïdesa i treball en comú entre la resta d’agents -institucions, teatres, actors, companyies, etc.- és la imatge de la brega del moix i la gavina que clou l’espectacle, com podria cloure les inconvenients primàries del PSOE.

El malalt no ha sortit de l’UCI, però l’actual línia del Principal ens encoratja a pensar que li ha baixat la febre i esperem que la comèdia dels errors del mes que ve només sigui el títol de l’esperat nou Shakespeare de Pitus Fernández.

Segurament no heu entès res d’aquesta columna; si és així, anau a veure La Maledicció. Per favor.