Estar avesats a fer una cosa, o tenir-la per mà ens condueix a fer-la d'esma, sense esforç, i això, a la deixadesa. Tenim per consellera responsable de l'Educació i la Cultura d'aquesta terra una senyora que ens té avesats a sentir-li pregonar eloqüents disbarats, sense cap tipus d'esforç en el raonament. El darrer, que el seu és un partit de treballadors, i que el seu Govern garanteix, a aquests humils jornalers, un ensenyament que els permetrà dominar tres idiomes.
D'entrada, tots els partits polítics que tenen per objecte defensar els drets d'aquells que no viuen de rendes són, per defecte, partits de treballadors. Però si ens atrevim a dir, en aquest context, que no tot aquell que s'aixeca al matí per anar a fer feina pot ser considerat treballador, també podem dir que no tots els partits treballen per garantir els drets i els serveis públics per als treballadors.
Dir que un partit és de treballadors significa que aquest partit promou unes iniciatives legislatives i de gestió que garanteixen que els que van a jornal tendran drets, aquests estaran garantits, i viuran en una societat on la gestió pública s'orientarà a organitzar els serveis per tal que puguin viure dignament i tenir educació, sanitat, transport i un model que faci de la igualtat d'oportunitats la base de la relació entre les persones.
I no sembla que el partit de la consellera tengui molt en compte els treballadors quan legisla o gestiona, entre d'altres coses, perquè no sembla molestar-li que les notícies siguin que els sous s'abaixen, el corrent puja, la jubilació es retarda, els hotels plens no augmenten plantilla, la sanitat es col·lapsa i els idiomes s'aprenen en classes privades per una nefasta aplicació d'un mal decret.
Treballador és tot aquell que treballa, però possiblement la senyora consellera confon els de Karl Marx amb els de Carlos March.
