Diumenge de juny

Dos veïns fent el cafè. Amb gel. Un escolta, l’altre -cinquanta-dos anys, dues filles universitàries, aturat- li explica com li és de difícil la recerca de feina. Ha estat fuster tota la vida, en sap. Sempre ha anat a jornal, els seus antics empresaris n’estigueren sempre contents. Fa el que li diuen al SOIB, però tot són pegues. Al final, arriba a l’hora assenyalada a una entrevista de feina, i l’ocupat empresari no el pot atendre i, quan ho fa, li ofereix sou justet de vuit hores i jornada de deu. “I això? És legal? És correcte? On m’he de veure”.

Els dos mediten i el sol sembla que s’afegeixi a la pensada. Tots tres rumien: Si ara el portam el duen fet de Déu sap on, i els mobles són suecs fabricats a l’Àfrica, què en feim, dels fusters? Sempre a jornal, correcte, però a l’aire hi sura un no-se-què pejoratiu.

El fuster pensa en veu alta: “A veure, un deu es mestres, jo hi vaig anar, a sa manifestació. Tenc dues filles que estudien, tot lo que sigui pes mestres. Però... i es fusters? I es picapedrers? Qualcú duu cap camiseta de suport a fusters o guixaines? Qui vendria a una manifestació a favor des fusters?”.

El veïnat, per alleugerir la conversa, suggereix: “Haurem de fer una camiseta en suport des gremi des fusters a jornal, marró amb un verduc serrant una soca”. “En podem fer una pes manobres, color gris perleta amb una formigonera”, i així tot un seguit d’exemples s’afegeixen a la llista de treballadors en precari, fins que un moment donat un d’ells suggereix fer un resum per ajuntar tota la quantitat de gremis les condicions laborals dels quals han quedat malmeses per aquella crisi que patírem i que sembla que ja formi part del passat.

“I si feim una camiseta per sumar tots els obrers, com amb una falç i un martell?” -diu l’un. “Vermella?” -respon el fuster.

I és que tot torna.