Emergències alienes

Gemega una ambulància dins una llunyania desorientada, i en intuir la proximitat de la coincidència, els conductors miren de reüll el retrovisor, amb indissimulada esperança que serà en sentit contrari l'emergència.

Quan Doppler situa la desgràcia en el carril propi, el llest accelera cap a la rodona en una fuita tan eficaç com elegant. L'espavilat es fa el sord tot esperant el moment exacte en què tota la resta s'aturaran a dreta o esquerra del vial i no serà ell qui s'arrisqui a ser el primer a definir cap on serà la maniobra. Algun honrat recorda fil per randa el codi de circulació i fins aquí l'ha seguit tan escrupolosament que no s'adona de la urgència fins que no rep una unànime claxonada. El tunning pateix: una previsible col·lisió en cadena, un cop a la bolla pel remolc del de davant, una ratlla... és hostil el món exterior i sense gust que l'enrevolta. La majoria es procura un lloc en la desordenada cua dels honestos. Algú fa maniobres maldestres per fer palesa la seva solidaritat extrema, el proïsme al límit. L'UVI travessa la multitud i l'estúpid s'hi amorra i avança la resta de conductors que maleeixen no haver-hi pensat ells.

I un pensament sobrevola la seqüència: ens aturam. Avui, en un temps de llestos, d'espavilats, de minories honrades, tunnings , majories i estúpids, es repeteix contínuament el gest d'acceptar que aquell anònim passatger mereix la prioritat de passar davant la nostra sempre urgència de guanyar-nos el viure. I des del seient calent d'un dièsel, revisió passada, un es reconcilia amb els humans; en justifica la ferotge lluita diària, contra un i contra els altres; i en constata un residu de sensibilitat. Bé sigui perquè fins i tot pogués ésser que aquell ferit mereixi la prioritat, o bé per garantir-nos-la quan el ferit siguem nosaltres. Mentrestant, cedim el pas. Encara.