Exquisits i útils

FINS AQUÍ ARRIBAM. Alguns li diuen hiperrealisme, d’altres veure-hi de prop, però entre nosaltres li deim, simplement, ‘fins aquí arriba la nostra vista’. La realitat de ser tortuga no es basa en la lentitud i l’aparatositat del moviment i del trasllat, la nostra existència rau a topar de front amb coses, amb objectes, amb éssers vius i morts, i posar call a les sorpreses i als inconvenients.

La realitat, vista de prop, és més òbvia, més expressa. I això, en comptes de fer-la més entenedora, la fa encara més incomprensible. Aquests dies ha plogut, i els esquitxos de fang han tacat les pedres i d’entre l’herbam han sortit els fongs que feia estona que tenien gana i han trobat exquisits cadàvers.

ELS TAÜTS D’EDUCACIÓ. L’estàtua caiguda de morros de Jordi Pujol; els taüts que surten de la Conselleria d’Educació amb els càrrecs difunts cap a destins desconeguts; la gallardia estoica del ministre d’injustícia que també besa la pols del terra; tot plegat, un cementiri d’elefants renouers, maldestres com nosaltres, que s’arrosseguen cap a un cementiri per permetre que la mort continuï. Joc pervers de perenne guanyador.

Camín feixuga entre despulles que donen forma al dia a dia, i m’entretenc i sent artistes que parlen de cadàvers exquisits: obres d’art creades conjuntament per part d’una successió anònima d’artistes. Tothom aporta, tothom crea i passa, i qui rep, oblida el creador anterior i continua l’obra. Al final, la peça creada, l’obra, és el fruit de l’aportació de tots i de cada un, però no es pot atribuir a cap en concret. Sent els humans que teoritzau sobre aquesta creació i la definiu com a ‘ realitat inconscient de la personalitat col·lectiva ’.

MECANISME DE L’OBLIT. Aquesta és la personalitat col·lectiva dels humans: crear cadàvers exquisits, frankensteins legislatius, organitzacions irresponsables, culpables anònims, mitges tintes contínues, legislacions anòmales i societats amorfes, tot convertint també els executors en una categoria pròpia de cadàvers: els útils. Útils per oblidar, per córrer tupidos velos i continuar igual. Deu ser perquè tenim la closca dura i escates per tota la pell que no arribam a comprendre el mecanisme de l’oblit dels humans. Ni Darwin sabria explicar com d’aviat oblidau noms i cares de persones però manteniu arcaismes i ritus prehistòrics tan freqüentment que ni mirant de prop us sorprenen a la vista. Juren els ministres una constitució aconfessional davant un Crist a la creu, i els policies de l’Estat es condecoren el dia de la seva Santa Patrona, oferint-li flors i devoció. A les tortugues no ens arribà la il·lustració. I a vosaltres, humans?

Avui no plou, però l’oratge amenaça. Arracon ungles, cames i cap dins la closca que m’és segura i és ca nostra, i em ve al cap la idea que tal vegada també sigui obra de la reacció d’humans honrats la conversió d’aquests mítics personatges en cadàvers útils. I tal idea m’agombola, l’hivern s’acosta però el travessarem conscients que sempre, inexorablement, torna la primavera. També per als humans.