Conten que l'alquímia és l'art i la ciència de convertir les pedres en or. Alguna cosa així sembla que ha succeït a les nostres illes durant les darreres setmanes: allò impossible ha esdevingut no només veritat sinó que la realitat ha superat tots els escenaris possibles. La protesta dels docents, la marxa verda, ha suposat una fita de mobilització social de les que romanen fixades en la memòria col·lectiva. Aquella societat de pedra, talaiòtica, ha resultat ser viva, alenava!
Quan acabi aquesta mobilització, que acabarà, ho farà de l'única manera possible, sense victòria ni derrota, simplement amb un acord d'ample i llarg abast sobre l'educació i l'ensenyament de llengües que ens ha de servir per a forjar la convivència de les properes generacions. El repte està servit, i aquest repte només es pot envestir amb una força intangible, d'esperit, d'alquímia: d'il·lusió.
Que la calma després d'aquesta tempesta véngui carregada d'il·lusió dependrà de la nostra capacitat d'alquímia, de convertir les ràbies, els nirvis, les opinions, els tweets i retweets en propostes de creixement i de millora. Sumant.
Alguns varen preveure brots verds. Al setembre a Balears, ha brollat la primavera. Amb verdor i amb al·lèrgies. Quan tocava venir la tardor, s'ha allargat la calentor i el sol ha torrat de bell nou la terra. S'equivocà qui pronosticava quatre anys d'hivernada. Invocar el resultat de les urnes de fa dos anys, o aventurar el d'aquí a dos, és pretendre que la societat d'aquestes illes romangui callada i quieta hibernant com onsos durant quatre anys com una pedra. I la nostra societat no és de pedra. Quan vol, sap ser d'or. Aprenguem ara a consolidar l'alquímia.
