Opinió 17/10/2013

Llibertat d'opinió

i
Toni Gomila
2 min

Opinar és fàcil. N'hi ha prou d'entrar a un cafè d'aquells de cassalla matinera, de berenar abundant o de menú econòmic, mirar cinc minuts com va la cosa, i amollar-la-hi. I com més grossa, més copsarà l'atenció de la parròquia. I si a més, un hi pot afegir un detall que no surti al titular del diari sensacionalista, o un 'tal cunyat d'un regidor m'ho va dir', l'èxit està assegurat. Fora d'aquest ecosistema decibèlic i alcohòlic, l'opinió es va relaxant, des del dinar de família fins a una reunió amb desconeguts més mudats que un mateix i que incomoden, no pel vestit, sinó per la desconeixença, en què es va diluint la voracitat de l'argument.

Vivim setmanes on se'ns han capgirat els sentits. Santiago Rusiñol escriuria desastres de la calma que hem perdut. Els crits han substituït el seny; la crispació, el diàleg, i les mentides i la incompetència regnen sobre els mortals. I enmig de tot plegat, el dret a la llibertat d'opinió, encara que aquesta surti d'una manifesta incapacitat de pensar-la abans, de raonar-la.

Tomarem la Seu si un prestigiós pediatre necessita aparcament per al seu ego? Callarem si un traginer de cabrum alemany troba menyspreable el nostre idioma? Fins quan aguantarem la farsa dels dies 'normals' i de l'aplicació anormal de normes fabuloses? Per una vegada que estam a nivell europeu en alguna cosa i resulta que és en l'índex de creixement de feixismes. De testosterona agra a lloure.

És fàcil dir ' apretad ' als teus, quan només pateixen els altres. És fàcil dir 'no ho faceu' a qui ha d'avortar quan tu no has tengut mai la responsabilitat d'haver-ho de decidir en carn pròpia. És fàcil dir 'no és sostenible' la sanitat quan tu només te'n lucres. És fàcil criticar l'educació dels fills dels altres, quan un no en té. No és ver, José Ramón?

stats