Una cotxada d'Artà cap a Palma amb conversa animada. La velocitat moderada permet gaudir del paisatge, avui amb la claredat diàfana que cerquen els pintors europeus i que ens fa sentir agombolats entre el Puig Major i Randa.
-Vos heu fixat que al Puig Major li han pres una bolla?
-Què vol dir? I qui?
La conversa divaga sobre la titularitat de les bolles, la presència de soldats, d'americans i de radars, i deriva cap als metres que dinamitaren els ianquis. De tot plegat, només sabem que el Puig Major és allà i que ara només té una bolla, quan sempre n'havia tengut dues. Res més no sabem.
I si ho sabem, interrompem la conversa quan un alemanyot orgullós ens avança eixancat damunt una motota americana, passejant una alemanyota ufana. Alemanys a jutjar per la bandereta que duen penjada, just devora la bandereta dels estats del sud a la guerra de la independència americana.
-Per què putes pengen banderes a les motos?
-I per fer veure d'on son.
-I sa surenya? Per dir que són rockabillys?
-O nazis. Es del sud no eren esclavistes? Fatxes!
I amb aquesta l'enterram. No sabem massa cosa més.
Un xoriguer trenca el silenci.
-Mirau! És increïble que encara hi hagi vida silvestre.
-Jo ho voldria ser, com un xoric. No saber res, volar, que no m'emprenyin.
La cotxada calla. El conductor, atent al vehicle; els altres han deixat la mirada enlaire, per on ha passat el xoriguer, pensarosos. Pensen? idò existeixen.
Res no sabem, col·leccionam titulars de diari a conveniència, tot superfície, lleuger, com un xoriguer. Potser ja ho siguem, com xoriguers, una espècie silvestre que perviu més enllà de les dificultats del món modern.
Però mentre el xoriguer decideix el vol, nosaltres romanem pensarosos confiant el futur a la bona fe d'un conductor.
