Aquesta setmana ve la Roja a Son Moix, una gran notícia. Han duit les copes per tal que la gent s'hi faci fotos, els mitjans estan contents -és avorrida la Segona Divisió!-, els pares podran planificar una important sortida amb els fills, i els infants podran veure de prop el pedagog Sergio Ramos. Jugaran per anar al Mundial, o sigui, de veres. I contra un equip de pistó soviètic, Bielorússia, que no surt a cap mapa però té morbo. Vigília del 12 d'octubre, la Hispanidad, 'sa festa de sa raça' (sic), que segur que farà sol. I dia 13, a omplir els carrers de rojigualdas . És el que té l'esport, que les nacions es posen a prova en un ambient distès, cordial, apolític, amb una paraula, esportiu. Seran tres dies de goig, serà un pont d'aquells que es recordaran. Un pontarro! Será maravilloso, viajar hasta Mallorca, sin necesidad de tomar el barco o el avión (...). Ningú no recorda que el grup que féu famós aquest temarro, aquesta idea del pont de Valencia a Mayorca no foren altres que Los Mismos!
Jo hauria jurat que eren Los Mismos de Siempre, però es veu que aquest conjunt som nosaltres. I aquests dies tenim la percepció esgotada i no entenem res. Sembla que el món estigui capgirat, a la inversa: Quan juguen Los Rojos cada quinze dies l'estadi és buit; quan pensàvem que vivíem en democràcia ha resultat igual al temps de Franco en què el líder agonitzava contemplant la Marcha Verde ; quan pensàvem que l'única opinió vàlida era la de la majoria silenciosa, aquesta ha resultat ser una ultraminoria ultrarenouera; quan pensàvem que l'èxit era la caixa de resistència, no reparàrem que l'èxit era la resistència de caixa, d'alè, de pit, de coratge.
I amb aquest coratge, partirem de pont i dilluns serà un altre dia. Normal.
