Paraula de Déu

'Balears' sona com si fos un terme inventat, com una locució d'aquelles políticament correctes, on l'emissor s'esforça més a mostrar-se a si mateix davant els altres com a solidari, tolerant o respectuós amb les minories que no a explicar bé el que vol dir. El terme 'Balears' no serveix ni per definir el continent -exclou les Pitiüses-, ni el contingut -un de Tenerife és canari; un de Maó, menorquí-.

Perdudes totes les brúixoles, el nord que potser hauria pogut marcar l'Església des d'antic -té raó Carlos Delgado, la conquesta del rei en Jaume fou cristiana-, el divideix en tres diòcesis, amb un resultat que no ha consolidat la unitat de les persones d'aquestes terres. I del pas que va, amb capellans a galtades pel carrer, com si es barallassin pel mateix escolanet, no duu punt d'ampliar la minvant parròquia.

Una Església que aixopluga el millor i el no tan millor de cada casa, de rectors obsessionats amb el poder i la dolentia a monges i capellans amb autèntic esperit de servei evangèlic. Darrerament he conegut capellans savis, oasi dins una societat històricament mancada de lletra, que han sabut aprofitar l'accés a la història, a la música i, sobretot, a la formació clàssica. Una formació que els ha permès un domini excels de la llengua, i és aquí on trobam l'element cohesionador que l'Església ens ofereix des de fa segles.

Als prohoms de la Fundació Jaume III, o als del Círculo Balear, que presumesc gent honrada i d'església, els convidaria, quan són a missa, a escoltar. A escoltar les lectures del missal i de l'evangeli en un impecable català tan nostre com literari, i el sermó, si escau, amb el punt de sal al gust de la padrina del Mossèn de torn. Potser per als mitjans de comunicació també ens serviria tan Sant exemple.