El primer ministre de França xerra català i és de Barcelona. Tota una declaració de principis al polvorí multicultural i amenaçat de xenofòbia ultradretana que és avui aquest país, un fill d’emigrants arriba al cim, i encara que sigui per casualitat, l’ascens de Valls el vendran com un d’aquells elements que atorguen grandesa a un estat.
Al mateix temps una altra multinacional del diner, el Barça, ha estat castigada per fitxar menors d’edat d’origen estranger. Asseguraven oferir-los un entorn educatiu i humà com no podien ni imaginar-se al seu tercermundista país. Unicef.
En el fons tots sabem que més enllà de l’edulcoració de la realitat, aquesta sempre acaba imposant-se, fada i amarga. L’adjectiu emigrant, en el cas de Valls, no deixa de ser un afegitó electoral curiós, i l’Unicef del Barça, una exitosa operació d’estètica. Valls ascendeix perquè amb la gestió de la causa gitana es guanya la confiança del poder real, i la sanció al Barça de l’Unicef és un avís per als navegants de les tèrboles aigües del tràfic de futbolistes: l’estètica i les maneres han de ser correctes. Net, tot molt net.
Escric una columna d’opinió i no sé què he d’opinar. El malvat Fidel Castro ja va avisar dels perills dels esportistes d’elit comprats pel primer món. Vull ser de l’impecable Athletic de Bilbao, que acomoda els desitjos d’èxit als alts i baixos del planter, però els bascos no biscaïns conten que no és més que l’equip ric d’Euskadi que compra els juvenils a l’Osasuna o l’Eibar. I el Manacor, els del Barracar. Coses de peixos grans i petits.
Els doblers mouen el món i la llei és el poder dels pobres. Pensam que en anar a votar triam els governants oblidant que el poder real no apareix a cap diari. El símbol dels primers cristians era un peix. Gros o petit?
