Robots assassins

TOT I QUE LES ORELLES no siguin un dels apèndixs més notoris a l’hora de descriure una tortuga, tenim el sentit de l’oïda prou desenvolupat, la qual cosa no vol dir que la comprensió del que sentim sigui sempre òptima. Com per exemple avui, quan per la ràdio explicaven en un reportatge que alguns estats fan recerca sobre ‘killer robots’.

En sentir el titular he estirat el caparrí un centimetret més per acostar les orelletes a la ràdio, tot pensant que explicaven una pel·lícula trobada entre la runa d’un videoclub; o si era una joguina d’aquestes espantoses; o bé un grup de música xerequíssima; o un horrible videojoc. No, la recerca dels susdits estats es refereix a robots assassins, robots militars preparats per anar al front i disparar.

A SIMPLE VISTA SEMBLA un ximpleria japonesa, o un invent americà per invertir una doblerada en una empresa tecnològica del Bush de torn. Però el contingut de la informació no deixava dubtes: alguns estats dediquen els diners per a recerca a inventar robots per fer les guerres sense perdre vides humanes... pròpies.

ELS DOS HEMISFERIS del cervell han processat per separat el que les ones sonores els proporcionaven, el dret valorant l’estalvi de vides humanes, l’esquerre valorant la capacitat de matar d’aquestes màquines. Un gelocatil piadós ha aturat la guerra d’hemisferis cerebrals, i el repòs del paracetamol m’ha conduït a velocitat de tortugueta a prendre distància del fet novedós. Potser no sigui tan mala idea... a la llarga.

SUPOSANT QUE ÉS VIABLE aquest invent, les guerres dels anys que vénen -n’hi haurà, no ho dubteu- seran exercides per robots. Així, només moriran els soldats de lleva i els civils dels països més pobres, que no podran adquirir les militars andròmines. Que bé que som d’un país riquet. Quan a algun robotet se li’n vagi l’olla i la mortaldat que provoqui sigui exagerada, llavors l’ONU, l’OTAN o l’FMI proporcionaran crèdits blans als països pobres per defensar-se comprant les maquinetes assassines.

AIXÍ, LES GUERRES d’aquí a vint-i-cinc anys -que n’hi haurà, no ho dubteu- seran entre robots. I només serà després, quan tenguem els camps sembrats de ferralla fumejant de robots caiguts en combat i no puguem ni passar per anar a penjar la nostra bandera al portal de l’Ajuntament dels vençuts, que haurem de reparar en l’organització d’aquest sistema: aquests robots-soldats i els avions-drones no tripulats, etc. es dirigeixen des d’un centre de control a milers de kilòmetres del sinistre camp de batalla, amb un administratiu d’FP1 davant una pantalla i un joystick a la mà.

COMENÇAU PER AQUÍ: feis les guerres amb videojoc. Que es connectin els ministres de defensa (sic) i facin una partida, i el guanyador pintarà el mapa del vençut del color del seu país i llestos. Els humans estau fets de gelosia i sentit de propietat, i això us ha duit, us duu i us durà a la guerra. Posats a haver de fer-la, feis-la virtual, qui us hi enviï no ho notarà, només ho veurà a la pantalla. La victòria serà per als mateixos, però almanco a la derrota no hi hauran de venir els vostres orfes.