-En cantar el gall m'hauràs negat tres vegades.
-No, va dir Pere.
I en tancar Som Ràdio digué que no l'escoltava mai. I el gall cantà. Digué que els càntics eren vulgars, massa vernacles, que la terra és gran i més gran és l'oceà. Que són vaixells grans els que atraquen als grans ports.
En tancar TV Mallorca digué que mai hauria d'haver existit. I el gall cantà. Pere continuà cridant sobre el pecat original, i orgies en excés vora els murs dels adossats de les lamentacions. I cridà perquè sentissin els seus arguments sobre la inutilitat de tant d'obrir en canal la còrpora dels pobles.
En tancar el Canal9 digué que els pous han de tenir fons. I el gall cantà. Pere explicava que el que calen són cisternes, que arrepleguen, i no pous, que tenen més set que la que calmen. I bramà amb veu Forta que aturessin totes les aixetes ara que feia temps que no plovia.
I tancaren les aixetes. I no plovia. I Pere, al sol cruixent d'un desert sense cap ombra, veia miratges de Premsa Forana, sons de Titoieta redemptora, i gemecs ofegats de tantes i tantes humanes veus que encara dignificaven Sodoma i Gomorra en runes.
Pere, amb l'orella tallada pel cop d'espasa retalladora, caminava desinformat i sord entre aquell devessell de maons esclatats i el giny dels Canals desmantellats, i panteixant, retrobava imatges de gent honesta, de paisatge, paraules oblidades i eines que fan, de la informació, formació; de l'entreteniment, coneixença; i de tot plegat orgull de pertinença. La resta, carn pudent per als voltors del poder.
Una. Dues. I... bé... tres gotes d'un minúscul rajolí es sentiren caure. Pere cregué que un dia es trobaria un consens teranyinós que faria que un rajolí de tres gotes sumat als albellons de la Part Forana regarien junts aquell desert.
