És ben ell

Els de la meva generació confonem el record d’en Suárez amb els de Doña Croqueta i en Naranjito. Ens hem pujat en democràcia i aquests darrers dies només hem vist una exagerada hipocresia i la premonició del que ens espera.

Tots aquells que varen fer la vida impossible a aquest senyor es planyien lloant l’altura de mires i la capacitat de diàleg i de consens que generà Suárez. Pilar Manjón, cap visible de les víctimes dels atemptats dels trens de l’11-M, a la comissió parlamentària d’investigació dels atemptats va retreure als diputats, a tots, la seva actitud: ¿de qué se reían? -els demanà. I avui podríem demanar a tots els que han llegit endolats discursos i fet grandiloqüents manifestacions: de quin consens i diàleg parlen? Del que ells no són capaços de generar?

Mirant de cua d’ull els fastos del funeral, hi pren relleu la inestable figura del monarca. Juan Carlos I s’engronsa davant el fèretre on la seva nora no s’ha ni senyat, ampliant el moviment sísmic que sacsa tan peculiar família. La premonició està servida. Com serà l’ofici del Rei? Si el del trenta anys denostat Suárez ha mobilitzat tant, el del trenta anys glorificat Borbó semblarà el de Lady Diana Spencer. Se senyarà la nora? Finirà Rei? Haurà finit la monarquia abans d’ell? Morirà d’un disgust o el disgust serà la seva mort?

I amb González, Aznar i Zapatero haurem de passar semblant traspàs? Quina vessa.

Vàrem riure de les ploradores del dictador de Corea del Nord, i el que hem vist aquests dies ens permet aventurar que aquí passarem per escenes semblants, pensar que no som gaire diferents dels coreans i assegurar que el conjunt de representants amb qui dipositam confiança no mereixen els elogis que ha merescut Suàrez.

I més val dir-ho ara que no esperar que ens ho demanin davant el difunt, on la convenció d’alabar-ne la figura alleugereix ràpida visita d’anar a donar el condol.