Les frases de Jaume Santandreu sovint esgarrifen, i més si les treim del seu context. Però el dubte ara no és en la legitimitat d'emprar fora del seu context la cita, sinó en el fet existencial de si és la frase o la veritat que traspua el que esgarrifa.
Ha mort Nelson Mandela i, com si d'una campanya d'un Domund il·lús es tractàs, duim una setmana preparant el funeral d'un prohom edulcorat per un consens universal que arriba a assaciar. Mor Mandela, com morirà Obama, i com moriran totes aquelles icones que han vist convertir la seva vida en un souvenir. Símbols d'enormitat tal que els botxins es fan enrere. Símbols d'ullastre, d'estelles difícils. I quan hi ha més risc de rebotir la destral que no d'obrir en canal la llenya, aquell ens altrament dit sistema els fagocita fins al límit. I en finir, els contemplam senils, amb gorreta i somriure, mirant el beisbol o el rugbi; en llegim aforismes simpàtics als perfils de les xarxes i, sobretot, oblidam. Oblidam que allò que ens expliquen, suaument i amb distància -com si la televisió en blanc i negre fos del s. XIX-, que l'origen de la seva lluita és una flagrant injustícia real i molt propera.
Imatges de cantaires a misses sense reparar que no es barregen amb cap rostre pàl·lid; imatges d'una xifra amb quatres i sisos sense reparar amb la tortura d'empresonar vint-i-cinc anys els drets humans; discursos de caps d'estat que no reparen en el suport occidental al règim genocida; i un etern partit de rugbi de magnànima lliçó que cap reconciliador contemporani sembla reparar.
I mentre ballam als sons exòtics d'un funeral alegre i colorit, es projecta una ombra semblant a una fosca espessa sobre els Mandelas d'avui, a l'espera que d'aquí a vint, trenta o quaranta anys, sabrem qui són, què pateixen, per quina igualtat lluiten i, sobretot, quins injustos compten amb el suport del misteriós sistema.
