Dins el pot petit

UNA ULLADA AL MÓN, encara que la fotografia sigui en blanc i negre com la vista d’alguns insectes, pot resultar, per l’excés de mentida, obscena. I per l’excés de crueltat, pornogràfica. Llegir un diari, veure un informatiu o escoltar una tertúlia radiofònica pot esdevenir un exercici tan repulsiu, tan cansat o tan descoratjador que de manera natural els humans posau un call tan ferm al filtre de les emocions que només us diferenciau de la llar de les tortugues que caminau sobre dues cames.

NO N’HI HA PROU amb la lentitud reflexiva d’una tortuga per arribar a entendre el mecanisme pel qual els vostres governs actuen a les ordres dels poderosos, trobant les paraules exactes per sonar versemblants i semblar dir el contrari del que es dóna a entendre, o al revés i viceversa, així de clar. Des d’aquí baix observam com es capgira la veritat i la paraula per fer del Govern un súbdit i del Poder un exercici d’epicentre en el diner que centrifuga i escup el feble tan enfora com més pesa la seva necessitat.

DE QUIN MATERIAL TENIU el ventre que sou capaços d’aplaudir els beneficis d’una banca que estafa i roba i alhora frega pels morros dels vexats tan vomitiva impunitat corruptiva? Com podeu fixar la mirada en el minúscul forat d’un camp de golf quan sou observats per la fam enfilada a una reixa com tords que esperen la mort embolicats als filats enmig d’un coll? D’on treis l’aire de l’alleugeriment de saber curada una persona d’un virus que en mata milers a només quatre hores de vol?

TAN HÀBIL ÉS EL VOSTRE sistema, que subtilment la veritat troba recer en les manifestacions més senzilles, aquelles d’aparença feble, de formes pacífiques, inofensives, i sobretot, fora dels mercats. I d’entre totes aquestes, l’espai on l’eufemisme regna, allà on es dibuixa una realitat fictícia, una mentideta edulcorada són les activitats dirigides al públic infantil. Santa innocència, la dels que creuen que en el món dels infants tota mentida hi corre impune.

AMAGAT DARRERE ELS els titelles o els pallassos dels espectacles de la FIET de Vilafranca o entre les tires d’aparença xistosa del Còmic Nostrum, s’hi escolen retalls d’humanitat, d’aquesta realitat que cap periodista no pot oferir. És en la ficció que el poder creu inofensiva on trobam explicat el dia a dia. Rostres amables conten tristes rondalles.

TIRA-TIRA AVANÇA una tortugueta, però aquesta setmana entre tires i tires de còmics, i entre còmics i entranyables espectacles, els humans semblàveu més nobles, més predisposats a conviure que no simplement a viure, com si contemplant un dibuix o un equilibri us sorgís de dins la corassa un simple cor dins una vasa. I lluny de sentir-vos ridículs o abduïts pel lirisme de la pretensiosa contra d’un diari, giréssiu la vista als altres desitjant que no arribi el dilluns en què tot això acabi, i convertíssiu el gest de comprar una revisteta o un llibret, o dedicar un capvespre a un nebot mirant titelles, en la justa acció necessària per passar de convençuts a coherents, d’urbanitas a ciutadans i de governats a poderosos.