Publicitat
Publicitat

Ciutadans contra les llibertats civils

L’autoritarisme postdemocràtic, l’estil de govern de tints populistes i lesiu amb les llibertats civils, no és una etiqueta que hagi de reservar-se només a Putin, al primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ni al cada cop més inquietant president turc, Erdogan, o als candidats Trump i Le Pen. La vida està sempre plena de grisos i els tics d’aquests personatges funestos penetren, d’una manera més discreta, en governs que gaudeixen d’una imatge homologada amb l’Occident civilitzat. Ja es diu, o es denuncia, que determinats discursos de duresa amb la immigració, o polítiques de mà dura com ara l’estat d’emergència a França, són en el fons concessions que estan donant als populistes l’oportunitat de marcar l’agenda política, i que, lluny d’aconseguir frenar el seu ascens electoral, amb aquestes polítiques se’ls estaria aplanant el camí cap al poder, en la mesura que es normalitzen mesures i expressions públiques que no haurien de ser normals.

Vegem una senzilla comparació. En els últims mesos als mitjans britànics ha cuejat un cas de guerra bruta protagonitzat per Scotland Yard. Agents de la policia metropolitana de Londres es van infiltrar durant anys en un grup d’activistes mediambientals, i fins i tot van arribar a establir relacions sentimentals amb algunes de les dones que integraven el moviment. Després que aquests homes les abandonessin amb diverses excuses, les activistes es van anar trobant que l’estat havia embrutat les seves vides amb la més absoluta falsedat: les fotografies que s’havien fet i el fill que havien tingut amb aquell company eren, en realitat, fills i fotografies amb un policia. En aquests casos, un cop fet el mal (i quin mal), la qüestió és si l’estat s’acaba examinant a si mateix i reparant les víctimes per tornar a la normalitat democràtica, encara que sigui tard. El Regne Unit ho ha fet: Scotland Yard va demanar disculpes públicament i va pagar sumes de fins a 400.000 lliures a algunes de les víctimes de l’engany. Els judicis sobre el cas continuen.

La policia britànica, és cert, no va fer aquest pas fins que la veritat va sortir a la llum. A Espanya, però, la veritat de l’operació Catalunya està tant a la llum que podria patir una insolació. I, de fet, potser l’ha patida: el cinisme inaudit de Fernández Díaz, de De Alfonso, del Partit Popular i dels mitjans de comunicació que han presentat l’operació com una cosa legítima ha aconseguit posar sordina a un cas en què també s’ha intentat deixar trajectòries vitals tacades per sempre per la falsedat. Hi ha més exemples, com les disculpes de Tony Blair arran de l’informe Chilcot sobre la Guerra de l’Iraq, i el silenci d’Aznar.

Aquest PP és el partit al qual Ciutadans està posant una catifa vermella. Per al pacte d’investidura, Albert Rivera ni tan sols ha posat com a requisit la derogació de la infame llei mordassa. Ha plantejat sis condicions anticorrupció que deixen fora tot un conjunt d’irregularitats que haurien de ser intolerables per a qualsevol liberal. Hem d’entendre que li semblen corrupció bona, per molt que contribueixi a normalitzar l’autoritarisme postdemocràtic, i per molt que sigui lesiva amb les llibertats dels ciutadans.

Riure, malgrat tot