L’alcalde, el ministre i l’immigrant
L’alcalde dorm al llit, entre un manyoc càlid de llençols, i mentre respira inconscient la seva dona se’l mira amb tendresa: és un home alt, molt més alt que la mitjana, i tanmateix ara està arraulit en una posició gairebé fetal que l’assimila a un nen petit. De costat, el braç esquerre plegat sota el cap, les cames recollides a tocar del tors i la mà dreta presa entre els genolls. Tants dies de campanya, pensa ella, el deixen baldat. A la feina de sempre se li suma el circ d’anar d’aquí cap allà, parlar amb els veïns, batallar amb els mitjans. Se li acosta amb compte, l’ha de despertar, si no se li farà tard.
En el mateix instant, l’immigrant dorm al metro. La rigidesa del seient de plàstic i de la finestra contra la qual es recolza, més que acollir-lo, expulsa cada angle del seu cos. La dona que seu davant d’ell se’l mira amb pena: és un home d’uns quaranta anys, d’estatura normal, de complexió normal, de pell bruna i dura, segurament musulmà, i està arraulit en una posició gairebé fetal que l’assimila a un nen petit. El braç esquerre, plegat sobre l’ampit de la finestra, suporta el pes del cap i d’un cos que cada vegada s’inclina més endavant (la dona està atenta per si en algun moment ha d’evitar que li caigui sobre la falda), i té la mà dreta presa entre les cuixes en un gest de recolliment que, pensa la dona, només hauria de veure’s al llit, al sofà, en la intimitat de la llar. Però esclar, pensa la dona, mirant-se’l, intuint uns horaris totalment descompensats, un pis pastera on com ell n’hi deuen viure no sé quants... esclar, la precarietat no només és tenir massa pocs diners, va més enllà; la precarietat et desmanega la vida, et fa dormir en públic d’una manera que només es dorm en privat, i ara quan el metro s’aturi al final de línia i ell es desperti, vés a saber si sabrà com es diu, on anava, on ha arribat. Això sí, li donaran un pamflet de propaganda electoral que parlarà de gueto islàmic o de netejar la ciutat.
Al ministre li agrada parlar en capelleta. També parlar en públic, esclar, als mitjans, al Congrés... però parlar en capelleta amb la gent de la seva mateixa corda religiosa el fa sentir especialment important. Des de fa mesos mou fils incansablement per evitar que dins de la branca catalana d’aquest medi religiós no s’hi estengui el virus sobiranista. Ara està convencent un parell de persones influents que tot això de la xivatada de la Policia a la cèl·lula jihadista perquè els Mossos no els enxampessin és una invenció dels nacionalistes catalans. Els altres responen: però sembla que n’hi ha evidències fefaents, ministre. Que no, els contesta, i continua parlant, en capelleta, com a ell li agrada: ser pocs i importants.
L’immigrant que abans dormia al metro detesta parlar en capelleta: sap que, quan s’hi troba, és que alguna cosa no va bé. Un company de l’obra on treballa, un home poc educat i de veu rogallosa, sempre l’agafa per banda per malparlar de companys i proveïdors, per dir-li què ha de dir i què ha de pensar. Aquest company l’ha adoptat amb paternalisme per fer una demostració pública de la seva pròpia tolerància ètnica i religiosa. L’immigrant ho veu clarament, això, però s’ha d’aguantar, la feina és el més important. I després hi ha l’altra capelleta, la d’aquell conegut del barri que li parla d’anar a lluitar a l’Iraq i a Síria. Potser n’hauria de parlar amb la policia, però ell només vol anar tirant, i a més, li sona que un ministre ha dit no sé què dels Mossos, i ara ja no sabria a quina policia ha d’anar ni de quina es pot fiar. Per tant, més val deixar-ho estar.
