19/06/2015

Pablo Iglesias i la guerrilla fabiana

3 min

Quan Anníbal, després de la Batalla del Llac Trasimè, avançava amb el camí expedit cap a Roma, un general romà va assajar contra l’exèrcit cartaginès una tàctica diferent: la guerra de guerrilla. A Roma li plovien les crítiques: era una estratègia vergonyant per a l’Imperi. Però va passar a la història -com a Fabi Cunctator, “el que ajorna”- perquè va saber desmoralitzar l’enemic a poc a poc fins a trobar el moment adequat per enfrontar-s’hi a camp obert i, llavors sí, vèncer-lo.

Dos mil anys després, a l’Anglaterra victoriana, el general romà va ressuscitar en el nom i la inspiració de la Societat Fabiana, una organització que, en lloc d’enfrontar-se amb el capitalisme a camp obert en una revolució de tall marxista, volia portar el socialisme a Gran Bretanya mitjançant reformes graduals. Es proposaven convèncer totes les classes, no només la proletària, a través d’una guerra de guerrilla intel·lectual que aprofitava la condició de cavall de Troia polític de què gaudien els respectables membres de la Societat, com H.G. Wells i George Bernard Shaw.

Les esquerres emergents tenen un cert aire d’operació fabiana. No s’ha d’entendre com una afirmació conspiranoica, no parlo tant dels objectius com de l’estratègia: tot i que l’orientació de Podem a la presa del poder ha fet que se l’assimilés als partits comunistes, la seva ha estat una guerra de guerrilla dissenyada per conquerir a poc a poc les ments i la moral de la batalla. A YouTube podeu veure-hi Pablo Iglesias explicant que aquest era l’objectiu de la seva participació en les tertúlies televisives: construir, programa a programa, una “caixa d’eines” argumental que servís a gent de classes diverses per respondre al discurs de la dreta. La PAH, per la seva banda, més que presentar batalla campal a les places, ha utilitzat l’assessorament, la resistència pacífica i alguna empenta per aturar un desnonament, i un altre, i un altre. Les xarxes socials i la televisió van accelerar l’eficàcia de l’operació, però es tractava, com deia George Bernard Shaw a finals del segle XIX, d’“educar, agitar i organitzar” a través de figures provinents no del proletariat, sinó de les classes mitjanes i d’una certa elit intel·lectual capaç de ser convidada -el cavall de Troia polític- als platós del senyor Lara. A més, la Societat Fabiana va penetrar en l’espectre polític mirant d’atreure altres partits, com ha passat ara amb IU o ICV. En definitiva, tothom va menystenir l’herència desestructurada del 15-M, com a Roma tothom va menystenir Fabi. I tothom s’equivocava.

Ara bé, la Societat Fabiana ha tingut un impacte a llarg termini, en tant que va ser part fonamental del sorgiment del reformisme socialdemòcrata. Una tradició que avui està en crisi. Les noves esquerres ¿sabran omplir el buit i construir una tradició duradora? ¿Sobre quina idea? Josep Ramoneda escrivia fa poc a l’ARA que la raó de ser d’aquestes coalicions no és la utopia, sinó la mera recuperació de la dignitat de les persones. ¿Són els ajuntaments els primers bastions d’aquesta nova operació? ¿Ho seria, a escala europea, un cop de porta de Grècia?

Segurament exagero, sí. Però caldrà veure-ho. En tot cas, Colau i companyia han d’anar amb compte. La Societat Fabiana va estar en l’origen del Partit Laborista i de la London School of Economics, que no són grans enemics del capitalisme. Un exemple més que, a vegades, assolir el poder i la influència fa que els objectius primigenis comencin a desdibuixar-se.

stats