01/05/2015

Els mitjans són els culpables

3 min

Diuen que els cambrers, en fer-se cambrers, el primer que perden és la mirada perifèrica: ja podeu alçar la mà, que no us veuran. I encara que la generalització és evidentment injusta, sí que és cert que, a vegades, sobretot en terrasses turístiques i altres espais massificats, hi ha cambrers que sembla que hagin deixat de percebre tot allò que no estan mirant directament, i que només ens prendran nota si per casualitat els seus ulls es posen en nosaltres; i sembla que això passarà no tant per la intenció conscient de fer-nos cas com perquè ningú pot evitar tenir els ulls accidentalment posats en alguna cosa, i si aquesta cosa parla, és difícil seguir-la ignorant. Aquesta actitud, ¿és negligència professional? ¿O és, en canvi, donar a cada cosa el seu temps i la seva atenció, protegint la tasca present de l’estrès que a tots ens sotja en forma de peticions múltiples i mans alçades?

En una dimensió moral del tot diferent, l’esquema val també per al cas dels mitjans. És comú criticar-los, i fins i tot acusar-los de tenir afinitats ideològiques i deutes inconfessables, perquè no es miren determinades coses ni tan sols de cua d’ull tret que el fenomen assoleixi proporcions d’espectacle. Ho vaig sentir dir a dues persones que comentaven el contingut d’un diari el dia de Sant Jordi, quan la notícia del pesquer enfonsat al Mediterrani amb 700 persones a bord encara ressonava amb força. Era una crítica de fons: només s’hi fixen quan en passa una així, deien, i la resta del temps, com que no en parlen, fan els drames invisibles, fan que no formin part de les vides de la gent, de les seves consciències, consciències que després seran determinants per votar un partit o un altre, donar suport a una entitat o una altra, dedicar el temps lliure a l’activisme o no.

El més curiós, però, és que, en aquell moment lluent de sol i roses, a aquells dos homes els va passar pel costat una dona grisa, una ombra: la roba bruta, el cabell oliós, el caminar d’esma i indiferent a la festa que l’envoltava, la presència accidental i impermeable a la comunitat que gaudia en la celebració de si mateixa. I encara que per accident va tocar el braç d’un d’ells, no li van dirigir més que una mirada superficial i momentània. La imatge parlava per si sola: el mitjà de comunicació que aquells dos homes llegien té una responsabilitat específica a l’hora de fer visible la desigualtat, però la mirada perifèrica és cosa de tots, també de l’individu, que -com s’advertia a l’edició de l’ARA del dia 15 de març, dedicada al paisatge- a vegades deixa voluntàriament de llegir el seu entorn.

El cas és que la dona grisa va continuar carrer avall sense haver captat una atenció plena dels dos homes, la consciència dels quals -i per tant el vot a un partit o un altre, el suport a una entitat, la dedicació a l’activisme- s’hauria vist influïda per la lectura de la seva imatge. I no sé si es van llegir el venedor africà de top manta que passava per allà, ni la llar d’ajuda a persones amb discapacitats severes que hi havia a tocar. Ni sé -és una frivolitat, però hauria tingut un punt de justícia poètica- si van acabar en una terrassa de bar, indignats amb un cambrer que fingia no veure’ls i que tancava així el cercle de les no-mirades.

stats