Un president del Barça, el més votat de la història, pot dimitir sense que la massa social del club es posi nerviosa. Les hores anteriors a la dimissió de Rosell, els socis i aficionats del club es preguntaven, amb una rialla entremaliada a la boca, si tot plegat era veritat. Si la veritable causa era el fitxatge de Neymar. Aquella nit van sopar tranquils.

Al Barça qui té més poder és la pilota. Quan un president dimiteix o pateix durant una època en què l'equip no rutlla, el barcelonisme té mal de panxa, sua de nit, no es concentra i perd els papers. A l'estadi es veuen pancartes, mocadors blancs i la gent de general s'acosta a la tribuna principal per increpar el president. Ara, si el màxim responsable del club plega amb l'equip líder, viu a la Copa i amb recorregut a la Champions, els partits a l'estadi se segueixen vivint amb tranquil·litat. Com si no hagués passat res.

El Barça té un caràcter democràtic que permet viure referèndums i eleccions. Però, a la vegada, hi ha una part dels socis que només tenen una prioritat: que l'equip de futbol guanyi. Que la pilota entri. Per a aquests aficionats, el veritable president és Messi, Martino o, en el seu moment, Guardiola. Alguns d'aquests socis poden justificar qualsevol decisió de la junta si serveix per aspirar a la Champions. Altres socis busquen l'equilibri entre ser un club amb valors i un equip guanyador. Aquests socis, normalment, només perden els papers quan Alexis falla un gol o quan l'equip queda eliminat a la Champions.

Els últims dies han estat tan intensos que ens ha faltat temps per seure davant d'un cafè, no mirar les xarxes socials, en què tot va tan ràpid, i reflexionar. Meditar per tot el que s'ha viscut. Els opositors de Rosell han vist com aquest cau, però a l'estadi la major part dels aficionats no reaccionen, observant-ho tot fredament. Els defensors de Rosell han patit un cop dur i tampoc han vist cap pancarta o gest de suport de la massa social al president que va fitxar Neymar. Per moments, ha semblat molt més greu perdre amb el València que no pas veure com dimiteix un president. La derrota amb el València i el silenci del primer equip -un sol jugador va sortir a parlar a la zona mixta- ha creat més neguit en alguns que tot el que ha passat als despatxos.

Rosell, un home ben connectat a les altes esferes, ha escrit el seu ascens i la seva caiguda en despatxos i reunions secretes. Hauria pogut cometre un munt d'errades i molts aficionats només l'haurien increpat si l'equip hagués caigut a la tercera posició després de ser eliminat a la Champions. Al Barça hi mana la llei de la pilota: si aquesta entra, tot segueix el seu rumb. Si no entra, hi ha una crisi important.

Hi ha una part que m'agrada, d'aquest escenari: donar importància al joc, els jugadors, l'estil. També hi ha una part que em preocupa. Els gols no ho haurien d'amagar tot. Tot plegat em fa dubtar. Últimament, dubto molt.