Existeix un moment més literari en la història del futbol que el maracanazo? El Brasil ha guanyat cinc Mundials, un dels quals amb el considerat millor equip de tots els temps. Però per cada article dedicat al triomf del 1970, al Brasil en trobes 10 dedicats a la derrota del 1950. El fantasma de la derrota d’ara fa 64 anys encara fa voltes per les graderies de Maracanã.

El 1950 el Brasil tenia bons jugadors i els va concentrar durant setmanes amb tot tipus de comoditats. L’alcalde de Rio de Janeiro va ordenar aixecar l’estadi més gran del món, Maracanã. I aquell equip magnífic, exceptuant un ensurt contra Suïssa, va desfer-se dels rivals amb facilitat. Només quedava l’últim partit, contra l’Uruguai. Si el partit acabava en empat, el Brasil seria campió. 200.000 persones van omplir les graderies per veure el partit. El Brasil va marcar primer... i l’Uruguai, amb dos gols en els minuts 66 i 79, va capgirar el partit: aquest país minúscul, amagat entre el Brasil i l’Argentina, els va guanyar el Mundial a casa seva.

Segurament la millor manera d’entendre què va significar el maracanazo és el llibre Anatomia de uma derrota de Paulo Perdigão, traductor al portuguès de l’obra de Sartre i Camus. Aquest crític va analitzar el trauma d’una derrota definida per l’escriptor Nelson Rodrigues com “la nostra Hiroshima”, posant l’accent en el fet que els brasilers, a diferència d’altres nacions, no tenen gaires derrotes militars. Però sí que tenen la derrota futbolística més sonada. La derrota contra l’Uruguai va demostrar que el Brasil encara no era un estat madur -se’n va culpar els jugadors negres, com el porter Barbosa- i va marcar una generació. Perdigão acaba el seu llibre amb un conte en què un brasiler viatja al passat per intentar evitar la derrota del 1950, un conte escrit per “exorcitzar els seus dimonis”, ja que ell va ser present a la final amb els seus pares. El 1988 Jorge Furtado i Anna Luiza Azevedo van rodar un curt inspirat en aquesta història en què l’aficionat torna a la final del 1950 per avisar el porter Barbosa de la direcció del xut de l’uruguaià Gigghia. Però, en escoltar el crit, el porter es gira just quan Gigghia xuta. I marca.

Encara que guanyi aquest Mundial, la ferida del 1950 no es tancarà. Forma part d’un poble, el brasiler, que sap fer del futbol un relat magnífic. Analitzar el joc, criticar la corrupció i recuperar les velles històries. Una forma de viure aquest Mundial. Com farien els brasilers.