COPA DEL REI
Misc 21/04/2018

Una Copa jugant com els àngels per retre homenatge a Iniesta (0-5)

El millor Barça de la temporada converteix el futbol en una forma d’art

i
Toni Padilla
4 min
Leo Messi i Andrés Iniesta

Enviat especial a MadridUn dia no tan llunyà recordarem que bonica que va ser aquella època que Lionel Messi aixecava la vista, tot murri, veia com Andrés Iniesta s’insinuava i el rostre del geni de Fuentealbilla s’il·luminava després de batre el porter rival. Una època que el Barça, quan volia, deixava de jugar a futbol amb exhibicions col·lectives plenes de bellesa. En una nit que difícilment serà oblidada, el Barça va dedicar a Andrés Iniesta una Copa, una nova Copa, que certifica que tancarà la temporada amb un doblet. Abans de plorar quan Iniesta s’enfili a un avió cap a la Xina.

Havia de ser una final amb soroll i fang, xiulets i política, dubtes esportius i rumors sobre canvis, però va ser una actuació rodona d’un Barça que des del primer minut va recordar al món que, durant dècades, al club blaugrana s’ha cuidat una idea de joc que és difícil de superar quan els jugadors adients la saben posar en escena. Si a Roma el Barça va ser una caricatura, a Madrid va ser un artista. Si a l’Estadi Olímpic el Barça va ser maltractat pel rival, al Wanda Metropolitano va gaudir com un nen. Va ser feliç i va fer feliç la seva afició, que saltava pels passadissos de l’estadi fent festa, celebrant un nou títol d’una nissaga de futbolistes tan especial, que de vegades es ploren més els títols que s’han deixat de guanyar que no pas aquells que descansen al Museu del Camp Nou. Tan bé va jugar el Barça la final que més d’un aficionat es preguntava qui eren aquells futbolistes derrotats a Roma no fa tant. Va ser una exhibició de joc dels homes de Valverde, una obra d’art per reconciliar-se amb l’equip, que va demostrar que quan vol sap jugar com els àngels.

Andrés Iniesta

Valverde, que s’havia despertat entre rumors sobre el seu futur, va espolsar-se de sobre les pors amb una sola decisió: fer jugar Coutinho. Escollir l’onzè home, ara mateix, és una decisió clau. No és el mateix jugar amb Paulinho que fer-ho amb Coutinho. I amb l’exjugador del Liverpool en atac el Barça va convertir el Sevilla en una joguina ja des del primer segon. L’equip andalús no ho sabia, però l’havien convidat a una festa que no era la seva. Havien entrat en una carpa pensant que serien lliures, i en realitat ells eren les feres domesticades per Iniesta i Messi. Eren els actors secundaris a la festa de comiat d’un dels jugadors més especials nascuts mai, un Iniesta que va tenir la complicitat de tots els seus companys, disposats a deixar-se l’ànima des del primer minut perquè en aquesta final no fallés res. Prou mal s’havia fet a Roma, deixant Iniesta sense poder acomiadar-se en una final europea, per ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra. Ja des del primer minut el Sevilla va treure la bandera blanca, espantat, quan es va adonar que el Barça era aquell de les grans nits, aquell de les cuixes fortes de Kubala ballant un vals, dels gols impossibles de Cruyff, de la samarreta Meyba de Guardiola i el cap de Xavi Hernández planificant-ho tot.

Era un Barça amb una idea de joc. Era un equip amb estil, amb un projecte i un objectiu. La pressió, altíssima, va deixar fora de combat un Sevilla massa tou que no va saber tancar la porta a les triangulacions de l’equip de Valverde i que tampoc va saber defensar els espais oberts. El Sevilla va encaixar el primer gol quan Cillessen va ser més llest que tots els jugadors adversaris i va superar la pressió alta del Sevilla amb una passada perfecta per a Coutinho, que va regalar el primer gol a Suárez. Al Barça cuidar la pilota és un manament que també ha de complir el porter, un Cillessen que ha treballat a l’ombra per poder ser protagonista en partits com aquest, tant amb el peu com amb les mans, amb una bona aturada a la segona part. Una final impossible d’oblidar en què abans del descans Messi ja havia fet el segon gol, després d’una gran assistència de Jordi Alba d’esperó, i Suárez, que mai en té prou, sempre afamat, el tercer.

Per a Valverde va ser una reivindicació en el millor moment. El seu Barça, amb l’equip de sempre, aquell que necessita anar incorporant de mica en mica cares noves, a més de Coutinho, va dedicar la segona part a acaronar el seu capità, un Iniesta que no havia marcat mai amb la samarreta del Barça en una final a partit únic. I en la seva nit el geni de Fuentealbilla va aprofitar una passada de Messi per fer el 4-0 amb un d’aquells cops de maluc tan seus, com si el temps s’aturés per poder gaudir del seu talent.

Però el temps passa i Iniesta marxarà. Però ho farà caminant per una catifa vermella, entre els aplaudiments dels seus companys d’equip, aquells que han après a entendre els seus silencis i respectar les seves paraules. Aquells companys que el van abraçar emocionats després del gol i al final d’una final que de mica en mica va deixar de ser un partit per convertir-se en l’epíleg d’una època a la qual encara queden uns partits de Lliga. Símbol del futur que arriba, el 5-0 el va fer Coutinho de penal, un premi al bon paper del brasiler, destinat a ser protagonista els pròxims anys. La final de Copa, amb un equip que mai va oblidar-se de com cal jugar, és el millor llegat per a qui vingui en el futur: jugant així, el Barça és especial. Tan especial com Iniesta, substituït abans de la festa, en una nit de somriures i llàgrimes agraïdes.

stats