El fred arriba de mica en mica al Camp Nou

BarcelonaMessi abandonava el terreny de joc frustrat. I li va tocar el rebre al col·legiat, que va acabar amonestant l’argentí amb el partit ja acabat perquè no parava de protestar anant cap als vestidors. Com si Messi necessités aquella groga per fer baixar la ràbia que sentia després d’haver encadenat tres partits de Lliga sense victòria. En tot just una setmana, en vuit dies, han volat 7 punts. Alguna cosa no rutlla al Barça. I Messi ho sap. El sol estiuenc se’n va de mica en mica i arriba el fred. Contra el Barça, l’Athletic va salvar un punt, però va continuar amb els símptomes dels últims dies. Valverde no acaba de trobar-hi remei. Potser serà l’himne de la Lliga de Campions, el que canviarà la cara d’un equip que pateix.

I tot això el dia en què Valverde va donar descans de sortida a Busquets i Messi, encarregats després de liderar la reacció. Malgrat la reacció, el Camp Nou va veure un Barça sense ànima, amb poc joc i sotmès durant bona part del primer temps per un Athletic amb les idees molt clares. Tou en defensa, tornant a patir molt amb les transicions ofensives rivals i amb un mig del camp inconstant, el Barça va acabar posant una espelma al sant patró de sempre, Messi. Malgrat que les anteriors rotacions no havien servit per millorar el rendiment, Valverde va decidir donar descans als dos jugadors de camp ara mateix més importants: Busquets i Messi. Prioritzant el partit de Champions contra el Tottenham, Valverde enviava de passada un missatge als altres futbolistes: espavileu-vos, perquè jugareu contra un bon rival sense dos jugadors acostumats a treure-us les castanyes del foc. “Tenim una plantilla prou bona per no dependre d’un sol nom propi”, va dir Messi al final del partit, enviant un avís a navegants.

Era un Barça revolucionari, amb un Lenglet prou encertat en defensa ocupant el lloc del lesionat Umtiti; Sergi Roberto i Rakitic d’interiors per davant d’un Vidal que passava l’escombra, i Coutinho en atac acompanyant un Dembélé que continua aïllat del joc. L’inici va ser prou engrescador, amb Coutinho intentant ocupar el lloc, tant físic com espiritual, de Messi i liderant uns atacs que semblaven anunciar la primavera. Però el Camp Nou va notar calfreds a mesura que la pressió alta i agressiva dels bascos funcionava. Ter Stegen va començar a tenir feina amb un Athletic en què De Marcos va lligar curt Coutinho sense necessitat de fer-li faltes. Un partit incòmode en què, de nou, el Barça no va tenir la constància necessària per jugar 90 minuts al mateix nivell. Quan De Marcos va marcar el 0-1 el Barça estava grogui i patia massa en defensa. El gol va ser tan estrany com el partit, amb Piqué trencant el fora de joc i els futbolistes del Barça més pendents de protestar una topada entre Dembélé i Raúl García que no pas de seguir els jugadors de l’Athletic, més llestos. Quan la dinàmica és negativa no surt res i el Barça, abans del descans, va perdre Sergi Roberto per lesió, cosa que va acabar amb el descans de Busquets, que va entrar per intentar equilibrar el joc contra un Athletic que també va perdre per lesió Iñigo Martínez.

El Barça havia de despertar-se. I va despertar-se, tot i que sense un joc engrescador i sense encert. Va reaccionar més per caràcter que no pas per idees, més per insistència que no pas per superioritat. I va reaccionar gràcies a Messi que, de nou, va liderar l’equip i va fer entrar la por a l’Athletic des del moment que va trepitjar el terreny de joc. Amb l’entrada de Lionel Messi l’equip del Toto Berizzo es va atrinxerar, demostrant tenir tanta por de Messi com els defensors de Troia per Aquil·les. L’argentí va fer de tot, un cop va vestir-se de curt: un xut al pal, un llançament de falta en què els bascos van haver d’aixecar una doble tanca per protegir-se i una lluita per una pilota que semblava perduda per generar la jugada que va acabar amb el primer gol amb el Barça, en dos anys a la Lliga, de Munir El-Haddadi, que havia entrat poc abans.

Un equip amb l’orgull ferit

El Barça, que va topar dos cops amb el pal, va fer mèrits per guanyar, tot i que el partit era una ruleta russa en què les curses endimoniades d’Iñaki Williams haurien pogut acabar amb el segon gol basc. Piqué, que va patir amb la velocitat dels davanters rivals, va acabar instal·lat en atac, en una sèrie de contres sense gaire ordre d’un Barça ferit que no va poder evitar perdre més punts. Un empat que va servir per evidenciar que ara mateix el full de ruta passa pel mateix camí de les últimes temporades: Messi, Ter Stegen i Busquets. Cada cop que Valverde fa rotacions, li toca refer els canvis i donar minuts als jugadors que havia deixat a la banqueta. I quan un d’aquests jugadors és Messi, els partits canvien. Però ni Messi pot amagar els problemes de joc d’un Barça amb prou arguments per acabar sotmetent un bon Athletic. Ni Messi va poder trencar la ratxa de tres partits sense guanyar. I sumant punts d’un en un, el fred arriba a un Camp Nou que es pregunta on ha anat a parar aquell equip que transmetia alegria. Ara, per evitar una derrota, es recorre a la ràbia i el caràcter. No pas al joc i la imaginació.