Un Barça sense fe cau esclafat per un gegant

BarcelonaLa temporada 2008/2009, el Barça de Pep Guardiola va oferir un recital de futbol contra el Bayern, que va sortir escaldat del Camp Nou en perdre per 4-0. Diuen que aquell dia Uli Hoeness i Karl-Heinz Rummenigge van cridar portes endins de les oficines bavareses que sentien vergonya de l'actuació dels seus jugadors. Beckenbauer, sempre més xerraire, va dir a la premsa que havia vist el pitjor partit de la història del Bayern. Es van trencar gots i plats a la seu del club alemany, humiliat per aquella màquina de jugar que era el Barça de Guardiola. Però entre esbroncades i estirades d'orelles, els alemanys van prendre notes sobre alguns dels secrets d'aquell rival tan fantàstic. Quatre anys més tard, els papers s'han invertit.

Com en aquella eliminatòria dels quarts de final de la Lliga de Campions del 2009, ahir el partit de tornada va ser un tràmit, ja que l'equip local va intentar escenificar un acte de fe, malgrat que la raó li deia que tot el peix estava venut. Com el Bayern del 2009, el Barça va intentar-ho de sortida, però va topar un cop i un altre contra un mur. Però el Barça va acabar amb el cap esberlat, sagnant, i va patir una humiliació històrica: ha perdut en les semifinals per un global de 7 a 0 i va acabar ballant al ritme d'un Bayern que també va golejar a la tornada.

El Bayern, amb una fam increïble i gran competivitat, va desplegar per la gespa del Camp Nou un futbol pràctic i segur i ja vola cap a Wembley, on per primer cop es veurà una final de la Lliga de Campions entre dos clubs alemanys. La competició, de fet, sembla destinada a parlar en accent alemany els pròxims anys si clubs com el Barça no aconsegueixen fer l'autocrítica necessària. Com va fer el Bayern el 2009. Quatre anys després, només dos jugadors (Ribéry i Schweinsteiger) van repetir titularitat.

Si capgirar l'eliminatòria era gairebé utòpic, l'absència de Messi va complicar-ho tot. El Barça va jugar davant d'un estadi que volia creure-hi. Però menys passional que el Santiago Bernabéu i molt més racional, el públic barcelonista ja estava destrempat abans de començar en veure que Messi era a la banqueta d'inici, ja que l'argentí no tenia bones sensacions sobre el seu estat físic, fràgil des de la lesió que va patir al Parc dels Prínceps de París. Si Messi, coix, havia aixecat la moral de l'Estadi el dia del PSG, ahir la va enfonsar en ser suplent. Amb tants campions del món sobre la gespa, el Barça s'ha descobert messidependent . Un negoci acceptable quan l'argentí està fi, i un desastre quan es lesiona.

Sense revolució tàctica

Sense l'argentí, Vilanova tampoc va buscar una revolució tàctica i va situar David Villa gairebé en punta, amb Pedro en banda i Cesc buscant sense sort el seu lloc. La dreta quedava oberta per a Dani Alves. Però el Bayern va saber defensar quan el Barça jugava amb el cor, i va tenir opcions en atacs en què Piqué, en una actuació magnífica, sempre posava la cama a l'últim minut. Previsible tàcticament, el Barça va portar perill amb un xut llunyà de Pedro i poca cosa més. Amb Xavi cansat, Iniesta ben tapat per la magnífica feina del doble pivot Javi Martínez - Schweinsteiger i Villa sense tocar pilotes, el Barça va quedar eclipsat per un equip bavarès que tenia clar que no en tenia prou classificant-se per a la final. Volia dominar, trepitjar fort i deixar clar qui és el gran favorit per a la gran final de Wembley. Com el Barça de Guardiola del 2009, aquest Bayern va voler oferir una actuació imperial a la tornada, i va aconseguir de mica en mica que l'enfrontament fins i tot es convertís en un partit sense vida, estèril, en què ells feien el que volien. Hi va haver pocs moments en què el Barça va saber marcar el ritme, sorprendre, generar superioritats numèriques. Heynckes va tornar a guanyar la partida tàctica a un Vilanova que ni tan sols al descans va intentar revolucionar el partit. I quan va ordenar que Alexis i Thiago escalfessin, Robben va fer el 0-1 i el guió del partit va canviar: ja no es tractava de fer miracles, es tractava de caure amb dignitat. Però no es va aconseguir ni això.

L'orgull de Bartra i Piqué

És ben cert que el Barça va saber millorar coses -com no cedir còrners o faltes en què el Bayern pogués fer mal per alt- i que Piqué i Bartra van saber aguantar bé en defensa, en una exhibició d'orgull dels dos centrals. Però la superioritat del Bayern en aquesta semifinal ha estat aclaparadora. El Barça no va buscar solucions valentes o sorprenents i es va aferrar a unes idees que amb tots els jugadors en forma són fantàstiques però que aquests últims mesos serveixen per guanyar partits de Lliga però no per fer mal a un equip com el bavarès. L'equip de Vilanova va sentir-se impotent en tot moment, com es va sentir el Milan al Camp Nou fa poc, i com s'han sentit equips com l'Arsenal, el Madrid i el Bayern durant els últims anys a l'estadi. El Bayern va acabar la feina començada a l'Allianz Arena amb un bany futbolístic en tota regla. Un bany en què el Bayern es va reafirmar en els seus principis futbolístics. Va ser constant i va tractar el Barça tal com ha tractat tots els seus rivals: sense pietat. El Barça, en canvi, ha perdut la seva màgia. Perd pilotes, no té tanta possesió, no pressiona com abans i no és constant. És cert que ha tingut problemes. Però també que ha comès errades.

Per al Barça el partit es va convertir en una tortura, un malson en què s'evidenciava la incapacitat de competir amb un Bayern que va acabar divertint-se sobre la gespa i rebent alguna falta d'un rival impotent. Amb l'afició xiulant algun jugador local puntualment però animant quan tocava, Vilanova va començar a fer canvis no per remuntar l'eliminatòria sinó pensant en el pròxim partit de Lliga. Una rendició en tota regla. Heynckes, en canvi, feia els canvis pensant en els jugadors que corrien perill de perdre's la final si eren amonestats. El duel, encara prou igualat en el primer temps, va acabar sent la lluita d'un Barça espantat i ferit, sense ordre, contra una màquina de fer futbol que no va perdre mai l'ordre. De fet, Robben va acabar ajudant una mica el Barça, ja que amb el seu joc egoista va desaprofitar algunes contres molt clares. Ribéry, en canvi, va treballar bé i seva va ser la jugada en què Piqué, potser el millor del Barça, es va fer el 0-2 en pròpia porta. Poc després, Müller feia el tercer gol i demostrava la seva condició de jugador total. El gol certificava que el canvi de cicle que van somiar a Madrid ha arribat, però trasllada el domini del futbol europeu cap al nord i no cap a l'est. El Bayern va despullar les vergonyes d'un equip que no va saber competir i que ha perdut el títol de millor equip del món. El Barça viurà un estiu mogut. Tocarà reflexionar.