Com més gran és la teva fama, més soroll fan les teves patacades. El gran ballarí Vàtslav Nijinski, atacat per l’esquizofrènia i per la manca d’equilibri emocional, va escandalitzar amb actuacions horribles en hotels de luxe davant senyores que s’esperaven veure un exercici harmònic i es trobaven amb un geni que rodava per terra, no es coordinava i fugia de l’escenari per tancar-se a una habitació on escrivia cartes sense sentit al president dels Estats Units. Els grans grups de rock, un cop han iniciat el seu procés d’autodestrucció, han ofert espectacles similars davant milers d’aficionats. Quan un geni s’autodestrueix, fugint dels escenaris amb una ganyota, la imatge caricaturesca distorsiona el record dels anys daurats. En el futbol passa el mateix. Va passar amb Best, amb Gascoigne, amb Ronaldinho.
Cap equip ha tingut la fama del Barça darrerament. El talent dels jugadors, la clarividència del full de ruta pensat a La Masia i la manera d’executar els plans van convertir el club en un model a seguir, en la nineta dels ulls del futbol mundial. Encadenat a l’obligació de brillar sempre i estar a l’altura del que la gent espera, el Barça fa més soroll que els altres quan es fot de lloros. Cada derrota sembla una crisi, cada ensopegada sembla la fi del món. Cada actuació fluixa sembla una traïció imperdonable. Poc hi ajuda que el discurs oficial del club sigui que res ha canviat, que tot va pel bon camí, que l’estil ni s’ha tocat ni es tocarà. Si li dius al món que tot va com sempre, quan perds jugant de manera horrible és normal que deixis la gent decebuda.
Si el Barça va enamorar no fa tant va ser per la manera de jugar, no pas pels triomfs. Guanyar títols et situa al podi i fa que siguis respectat. Però el que et fa immortal és com vius i com jugues. El Barça, per ser fidel als valors que defensa, necessita comunicar quan juga. Necessita guanyar-se el paladar de la gent, ser emotiu, transmetre emocions. Molts juguen bé. Pocs emocionen.
Els dos darrers partits transmeten la sensació que queda molt per fer. Que l’equip és un gegant amb peus de fang. A Manchester, agradant més o menys, Martino va tenir un pla i el Barça el va executar. A Anoeta el tècnic argentí va buscar un pla B, va intentar fer un pas endavant. I va acabar fent-lo endarrere, demostrant la fragilitat d’un equip que va transmetre fredor, apatia, impotència. Va semblar un grup de rock que té problemes per motivar-se quan li toca omplir estadis. Mal negoci, aquest. Tant per als jugadors com per al tècnic.
