El Barça es posa seriós per arribar a la final

Malgrat els intents lloables de l’Atlètic de Madrid per evitar que el futbol espanyol sigui cosa dels dos clubs de sempre, el Barça i el Reial Madrid segueixen imposant la seva llei. Després del passeig dels blancs pel Vicente Calderón la nit de dimarts, el Barça va acceptar el desafiament del seu etern rival i va aconseguir els bitllets per jugar la final de Copa contra els homes de Carlo Ancelotti el 19 d’abril. Malgrat que Griezmann va evitar que la festa fos completa en empatar als 87 minuts, el Barça va tenir clar sempre què calia fer per arribar a la final.

La Reial Societat, després de ser derrotada en un partit polèmic al Camp Nou per 2-0, havia preparat un ambient especial per intentar trencar una ratxa històrica de 26 anys sense ser a la final de la Copa del Rei. Es va invocar el nom de les velles glòries del futbol local, es van passar un cop i un altre per la televisió les errades de l’àrbitre en el partit d’anada -especialment el penal de Mascherano sobre Vela- i es va insistir que el Barça sol patir quan juga a Anoeta, un estadi on els blaugranes no guanyen des de la temporada 2006/07. Tot plegat, foc d’encenalls, ja que el Barça va saber posar a l’altra part de la balança tot el futbol que sap jugar aquest equip quan està concentrat. Si la Reial va ser rauxa, el Barça va ser fredor. Va ser futbol pensat i executat. L’empat final, de fet, no va fer justícia a la bona actuació d’un equip més sòlid que en els últims partits de Lliga.

Gerardo Martino ja havia demostrat al Sánchez Pizjuán de Sevilla que prioritzava el partit de Sant Sebastià, ja que hi havia una final en joc, i va posar sobre la gespa un equip titular que feia patxoca, amb Alexis Sánchez suplent per deixar joc a Cesc Fàbregas, Andrés Iniesta i Xavi Hernández. Amb el maresmenc obert a la banda amb l’objectiu d’ajudar a mantenir el control de la pilota, el Barça va monopolitzar el joc i de mica en mica va trobar els forats a la defensa local. Conscient que la Reial Societat buscaria colpejar amb cops ràpids i letals a la contra, intentant que Vela i Griezmann fossin el seu estilet, Martino va ser valent en decidir que l’equip es defensés amb la pilota. Per evitar ensurts, l’equip blaugrana es va posar seriós, amagant l’esfèrica i projectant-se en atac amb possessions de pilota eternes que van fer desesperar l’afició local. Una afició que es va passar tot el partit perseguint amb els seus xiulets Teixeira Vitienes.

Quan Messi va marcar, abans dels primers 30 minuts de joc, la semifinal es va acabar. Els bascos passaven a necessitar quatre gols per obrar el miracle. Pinto, de fet, va participar més en el joc amb els peus per mantenir la possessió de pilota que no pas amb aturades, i quan Vela, un autèntic corcó, va intentar mantenir alta la moral donostiarra, el seu xut va acabar al pal o el lateral de la xarxa. La Reial Societat només va trobar el gol de l’empat en els últims minuts, quan el Barça es va saber finalista i es va descuidar una mica. Els últims minuts del partit van ser estranys, amb els visitants desitjant ja acabar un partit sense història i els locals encaparrats a protestar cada decisió arbitral, com si així es traguessin de sobre la ràbia per les decisions que havia pres un altre col·legiat en el partit d’anada. Jagoba Arrasate, tècnic local, va acabar assenyalant-se amb el dit l’escut del xandall, indicant que els àrbitres sempre perjudiquen els equips petits.

Com si fos una declaració d’intencions, el Barça va jugar a l’atac, buscant un cop i un altre la porteria d’un Zubikarai esplèndid. El porter local, de fet, va evitar la golejada blaugrana amb actuacions fantàstiques a xuts de Messi, Iniesta i Cesc. Martino ha vist com en les últimes jornades Iniesta ha recuperat el seu millor nivell de joc i ha permès fer un salt de qualitat. Iniesta té la capacitat de controlar la pilota com si jugués a una velocitat diferent que els altres, tocant l’esfèrica amb delicadesa i superant línies de pressió rivals amb un toc de cintura. Acompanyat d’un Xavi que un cop i un altre acaba els partits substituït per dosificar-se, el Barça va recuperar la capacitat de mantenir-se concentrat durant 90 minuts. A diferència dels últims partits, contra el València i el Sevilla, Anoeta va veure un equip de mirada freda, idees clares i prou actitud per posar la cama una dècima de segon abans que el seu rival. Ferm en defensa i actiu en atac, el Barça torna de Sant Sebastià amb alguna cosa molt més important que no pas el resultat. El Barça va recuperar les sensacions necessàries per encarar un tram de campionat exigent en què després de jugar amb el Rayo Vallecano caldrà jugar de nou escoltant l’himne de la Champions, al camp del Manchester City.

Patint amb Busquets

Martino va donar tanta importància al partit, va estar tan exigent, que fins i tot va jugar amb foc de cara a la final. A la primera part Sergio Busquets havia vist la targeta groga en aturar una contra local, però ni amb un global de 3-0 el tècnic argentí va voler donar descans al migcampista de Badia del Vallès, que s’hauria perdut la final en cas de veure una segona targeta groga. I una final de Copa contra el Reial Madrid sense la intensitat i la grapa de Busquets no sembla una bona idea. El jugador català, però, va saber mantenir-se encertat sense córrer cap risc fins que va ser substituït, per Bartra, als 89 minuts.

El Barça, lluitant sempre contra les comparacions amb el seu passat, va dur sempre el ritme del partit esperant que una acció brillant acabés amb la pilota al fons de la porteria de la Reial Societat. I Messi va ser l’encarregat de fer-ho amb una conducció de pilota d’aquelles en què arrenca al mig del camp i no pot ser aturat per cinc jugadors rivals. Valent, l’argentí va demostrar la mateixa efectivitat que ja havia demostrat al camp del Sevilla en decidir la semifinal. Tots els homes d’atac van saber treure de polleguera una Reial Societat massa emotiva, però poc pràctica.

Pedro, sempre incansable, es va fer un fart d’ajudar en accions defensives, amb Alves projectant-se un cop i un altre en atac, deixant Jordi Alba més defensiu. Al descans, la Reial només havia tingut dues ocasions, i va perdre de mica en mica la fe de poder donar una alegria als seus aficionats.

La segona part no va deixar de ser una lluita dels 22 jugadors contra el seu propi orgull: els barcelonistes, per demostrar que tenien la capacitat de seguir concentrats malgrat que la feina estava feta, i els donostiarres per intentar salvar el partit que l’eliminatòria ja estava beneïda. Així va arribar el gol d’un Griezmann fins llavors apagat, als 87 minuts. El gol va semblar recordar als bascos que la història d’aquesta semifinal hauria pogut ser ben diferent si el col·legiat del partit d’anada hagués xiulat el penal de Mascherano sobre Vela. Així que van acabar el parit protestant-ho tot i mossegant els turmells d’un Barça que es jugarà el segon títol de la temporada contra un Reial Madrid que ha arribat a la final sense perdre ni un partit, ni encaixar un sol gol.

Des que es van trobar per primer cop aquesta temporada al Camp Nou, els dos equips han evolucionat molt. Especialment un Madrid que ha aconseguit superar els dubtes i les crítiques fins a plantar-se a la final just després d’empatar amb el Barça al lideratge de la Primera Divisió. El Madrid creu tant en si mateix, ara, que alguns directius del club blanc volen demanar que la final de Copa no es jugui a Mestalla, tal com demanarà la Federació Espanyola. La volen jugar al Camp Nou per poder aspirar a un triomf que seria històric al camp del seu etern rival. Un Barça que va saber fer un pas endavant quan més feia falta: just abans del tram decisiu de la temporada, quan es guanyen els títols.