El Barça es posa seriós i es treu de sobre el Granada

BarcelonaEl Barça de Martino ha fet de la constància i la regularitat la seva fortuna. Molt seriós en la seva proposta i en el seu joc, el líder tampoc va trobar rival en un Granada que intenta jugar a futbol amb criteri: el va golejar i va reforçar així el lideratge just després de l'aturada de les seleccions, unes aturades que acostumen a crear problemes al Barça.

Incapaç de crear consens encara per la seva proposta, el Barça té una capacitat per competir i mossegar que ben pocs equips poden tenir. El Barça sap ser millor que el rival, sap resoldre i colpejar quan toca. És una màquina de guanyar. Ara bé, li costa emocionar i enamorar, però demostra que té un tècnic llest que interpreta els problemes, busca solucions i evita picar-se els dits. Amb una feina metòdica, resolutiva, el líder va fent camí, establint les bases per poder fer un salt endavant en el seu joc quan els jugadors no tinguin tantes lesions o tant cansament acumulat. El Barça crema etapes amb una constància admirable, però sembla més una màquina que un artista. El seu periple està marcat més pels moments puntuals brillants que no pas per espectacles magnífics. Els partits solen ser correctes. Vàlids. Acceptables. I no és poca cosa després de temporades tan horribles com aquesta. Martino, però, sap, com deia després del partit, que aquests jugadors tenen un compromís amb l'espectacle. Contra el Granada, l'espectacle va ser com un tast de vins, amb petits glops.

La suma de problemes dels últims dies va reforçar la concentració dels jugadors. Hi faltaven els lesionats, d'altres tornaven de partits jugats a l'Àfrica o el Canadà, i un tercer grup s'havien entrenat a mig ritme per culpa de molèsties. Martino, que no vol sentir res d'excuses, no va sorprendre amb el seu equip de sortida, apostant pels jugadors amb més galons. Iniesta, per moments excels, va liderar l'equip especialment durant el primer temps, permetent que, pel mig, Cesc i Neymar obrissin forats que Alexis aprofitava per una banda. Pedro, més apagat per l'altra, no tant.

Sense opció per a l'ensurt

Sense fer exhibicions, sense alegries innecessàries, l'equip va saber espolsar-se de sobre un equip que fora de casa només havia perdut un partit, i va aconseguir que les baixes de Valdés, Messi i Xavi fossin anècdotes. Castigat per una plaga de lesions, l'equip no es podia complicar la vida contra el Granada. Amb les cames cansades per aquests amistosos de seleccions difícils d'entendre i amb baixes clau a les dues àrees, el líder va tirar pel dret i al descans ja guanyava per 2-0 gràcies a dos penals, tots dos ben clars, que Iniesta i Cesc, sempre actius, van transformar. El Barça tenia clar que era prioritari tancar l'expedient. Fer primer la feina i gaudir després. I ho va fer, gràcies especialment al talent de Cesc i Iniesta. Neymar, fent de fals nou , sempre va donar la cara, però li va costar trobar aire.

El partit contra els homes de Lucas Alcaraz tenia tots els ingredients per acabar en una ensopegada, però va acabar sent un partit més d'una llarga llista. L'horari tampoc va servir per crear caliu a la graderia. Amb una de les pitjors entrades de l'any i molt de fred, l'estadi va ser una glacera sense vida durant bona part del matx, amb les pulsacions altes només quan Neymar deixava un detall o rebia una falta. El Barça, però, no va ser un grup alegre. Va ser un treballador incansable però sense passió. Va ser millor, va fer mèrits i va saber llegir el temps del partit. Però no va saber fer aixecar de la cadira els aficionats. Tant els jugadors com els aficionats s'han acostumat a guanyar com a acte rutinari. I com en tot acte rutinari, la fredor de l'estadi per moments va fer mal.

Martino no es va voler complicar la vida, amb una lectura del matx intel·ligent, barrejant moments de joc de control que ofegava el Granada i d'altres en què la pilota la tenien els visitants, tancant els espais per protegir Pinto i permetent generar espais per colpejar a la contra. Si la baixa de Valdés es va solucionar amb nota alta -Pinto va rebre tres xuts de cert perill entre els tres pals que va aturar amb encert-, en atac no es va acabar d'aconseguir superar l'última línia defensiva del Granada malgrat bones combinacions entre Iniesta, Cesc i Neymar. Aquest trident va ser el motor del partit. Però van caldre dos penals, tots dos ben clars durant el primer temps, per anar fent via. Sense Messi, Iniesta i Cesc van tirar de galons transformant els dos penals per davant d'un Neymar que es moria de ganes de poder xutar-ne un.

De Pinto a Alexis

A la segona part, el Barça va veure com un rival valent tenia l'esfèrica i ocupava el seu terreny. El líder no es va sentir ofès i va administrar la seva energia conscient que aquesta proposta valenta dels granadins generava espais per fer mal a la contra. La vermella a Iturra hauria d'haver acabat de sentenciar el matx, però ni així es va rendir un Granada que va tenir en les botes de Nyom la gran ocasió per fer el 2-1. Pinto, però, va tapar el forat i en la següent jugada Alexis va rebre una assistència de Neymar per fer el 3-0. 48 hores després de jugar un contra l'altre a Toronto, deixaven el partit llest per a sentència.

Amb Mateu Lahoz desconcertant els dos equips amb el seu criteri per aturar el joc o amonestar els jugadors, el partit va anar perdent intensitat. El Granada, en canvi, no va perdre la dignitat, encaparrat a marcar un gol. Però ja no hi havia res a fer. Martino va donar minuts a Sergi Roberto; va fer debutar el jove Adama, aquest noi nascut a pocs metres del Camp Nou i format al Barça des que tenia 9 anys, i el públic es va engrescar animant els dos joves. Sergi Roberto, molt lloat per Martino, va acabar sent clau en la jugada del quart gol, obra de Pedro. Va aconseguir la pilota, la va conduir amb el cap alt i va connectar amb Cesc. A darrere ho celebrava un Bartra imperial.

L'atreviment d'Adama, l'elegància de Sergi Roberto i les idees clares de Bartra van servir per posar una rialla a la boca d'aquest equip que s'ha acostumat a guanyar i superar problemes. Un líder que ha convertit el triomf en una monotonia. Beneïda monotonia, la d'aquest equip sense gaire passió i amb tant encert.