El Barça redescobreix la frustració
Enviat Especial a MilàGris com el cel de Milà, el Barça es va ennuegar a San Siro i haurà d'arreglar les coses a la tornada, al Camp Nou, si vol seguir el camí de Wembley. L'equip blaugrana va ser una caricatura d'ell mateix, un esbós que s'assembla a l'original però no té el mateix valor. Superat per la grapa i la passió d'un Milan molt defensiu, l'equip de Vilanova i Roura va acabar nerviós, en adonar-se que no aconseguia sentir-se tan còmode com gairebé sempre. L'errada arbitral en el gol de Boateng, posterior a unes clares mans de Zapata, va desdibuixar encara més un equip que va acabar contra les cordes amb el gol de Muntari. Una derrota inesperada contra un Milan que aquest any encara no havia guanyat cap partit a casa a la Champions.
El partit no va ser gaire diferent en el seu plantejament del que havien anunciat els dos tècnics, però el desenllaç va ser imprevist, amb un resultat que posa la por al cos al barcelonisme. Més enllà del resultat, el pitjor va ser la incapacitat de portar perill a la porteria d'Abbiati. El Barça no va aconseguir ni esgarrapar un rival que es va anar fent fort a mesura que passaven els minuts, ofegant la imaginació visitant amb ajudes defensives que no deixaven ni un sol centímetre a la màgia blaugrana.
El Barça va posar un equip de gala amb ADN de La Masia i el Milan es va encomanar a la Verge disposat a aguantar, assetjat en defensa. Res de nou, res de sorprenent. Allegri no combrega amb les idees d'aquests nous entrenadors italians que intenten modernitzar i donar un aire alegre al calcio , i va fer seus els consells dels tècnics que durant dècades han guanyat eliminatòries amb un joc esquerp que fa treure de polleguera els adversaris. A San Siro el Milan va ser un equip antipàtic malgrat que no va fer gaires faltes, amb pèrdues de temps i cap mena de voluntat de construir jugades ofensives que no fossin contres en què participaven dos homes com a molt. Però també va posar la cama amb força, va guanyar pilotes dividides i va trobar la manera de tenir sobre els rivals sempre dos o tres homes. I no és fàcil aconseguir bloquejar ofensivament el Barça tal com ho va fer el diavolo rossonero . Si el Barça va acabar amb el cap baix va ser també perquè el rival va saber castigar-lo de mica en mica, ofegar-lo, introduint dubtes i pors a un relat que normalment s'escriu amb traç ferm i segur. El Barça no es va sentir còmode en cap moment sobre una gespa pesada que no ajudava a l'estil blaugrana. Però ni l'àrbitre ni la gespa són actors principals en aquesta història. El Milan va saber lligar de mans i peus el Barça. I l'equip de Vilanova i Roura va ser una declaració d'intencions. Un guió, un esquema. No una realitat.
El Milan va aconseguir que durant la major part del partit no passés gairebé res. Tot un èxit per als deixebles de Massimiliano Allegri. Enrocats en defensa, els italians van escriure un monument al pragmatisme i el realisme. En ser conscients que no poden jugar de tu a tu al Barça, van dedicar-se a aturar el rival amb esforços col·lectius, ajudes i molt de múscul. Amb 10 jugadors de La Masia a la gespa, el Barça va apostar per aquest sistema que tan bé funcionava, amb Iniesta sacrificat una mica a l'esquerra, però no va saber trobar passadissos interiors ni va guanyar la banda, ja que Alves i Jordi Alba es trobaven amb El Shaarawy i Boateng fent de falsos laterals, ajudant els defenses. El Milan va tapar tots els espais amb disciplina tàctica i, malgrat els mil moviments ofensius en atac, el Barça va arribar al descans sense haver incomodat gaire el veterà Abbiati. De fet, va ser el Milan qui va mossegar més amb contres ràpides i letals en què el jove El Shaarawy, que es va fer un fart de córrer, sempre arribava un segon tard.
El Barça es va trobar a ell mateix en una situació poc freqüent, redescobrint la impotència de topar amb un mur i no trobar solucions per obrir-hi un forat. El Milan, aquell equip en què homes com Rivera, Rijkaard, Pirlo i Kaká et passaven per sobre i et discutien la pilota, va renunciar a gairebé tots els debats possibles. Ja de sortida va acceptar que el Barça és més bo, més tècnic, més creatiu, més elegant i més agraït de veure. L'únic debat que va voler mantenir obert l'equip d'Allegri, de fet, va ser el que dóna sentit al futbol i a la Champions: el de qui guanyaria el partit. Poc té a veure Allegri amb tècnics com Sacchi, que pretenia guanyar i agradar. El tècnic toscà connecta més amb la vella tradició del catenaccio , aquella en què només importa guanyar. Posant la cama més fort i traient petroli de les seves ocasions, el Milan va fer ennuegar un Barça poc imaginatiu, que no sabia ben bé què havia de fer amb l'esfèrica. Cesc es trobava perdut entre els rivals, Messi havia de baixar lluny per tastar la pilota i els llombards sempre semblava que eren més i ofegaven la creativitat catalana.
Un Milan rebel
El Barça va voler jugar com sempre, però va ser el Milan qui va imposar el seu guió i, de mica en mica, es va rebel·lar a la seva condició de víctima. Va ser un partit físic, sense ritme i en què el gol de Boateng entrada la segona part va acabar de posar nerviós un Barça que no es reconeixia a ell mateix. El xut del ghanès nascut a Berlín va arribar després d'unes mans molt clares de Zapata (57'), cosa que va afegir nerviosisme a un Barça que va apostar per Alexis Sánchez. El xilè, però, poca cosa hi va poder fer. El Barça ja no se sentia superior, ja no se sentia segur d'ell mateix.
Roura, que no parava de parlar amb Aureli Altimira i de rebre consells transoceànics, movia peces i buscava solucions, però Allegri va demostrar al seu president, Silvio Berlusconi, com es pot aturar Messi sense un marcatge a l'home, com havia demanat el Cavaliere. Va ser tot el Milan qui va eclipsar l'argentí, per plaer del seu propietari, que ara treu pit dels seus homes just abans de les eleccions en què aspira a tonrar a ser escollit primer ministre. Imprecís en el toc, perdut en les jugades individuals i incòmode en la teranyina llombarda, el Barça va atacar una vegada i una altra fins a fer-se mal, ja que, en una nova contra, Muntari, el més tosc de tots els jugadors sobre la gespa, va fer el 2-0 que va fer esclatar San Siro. Una derrota dura i merescuda d'un equip que segueix encaixant gols però que, per un dia, no va saber fer-ne. De fet, ni va saber fer-se camí cap a la porteria rival. Una derrota que obligarà a recuperar la vella retòrica de les remuntades al Camp Nou i que demostra que, a la Champions, l'etiqueta de favorit no sempre és bona. Molts cops és una condemna, ja que les derrotes fan més mal.
