Un Barça dur segueix fent camí a Europa
Sense Messi, suplent al camp de la Juve, l’equip de Valverde certifica que serà primer de grup gràcies a una aturada final de Ter Stegen (0-0)
Enviat especial a ToríMarc-André ter Stegen es va acabar enduent els titulars que inicialment es va endur Messi per no jugar. El Barça va tancar amb èxit el seu expedient europeu fins a l’any vinent aconseguint un empat sense gols a l’estadi de la Juve que converteix l’últim partit, contra l’Sporting, en un tràmit. L’equip de Valverde va saber aturar una Juve més necessitada domesticant un equip que fa mesos, al mateix escenari, havia trencat el somni europeu de Luis Enrique. Però on va morir una esperança, en neix una de nova. Aquest Barça engresca menys, però és dur com una roca.
Va ser un partit atípic, perquè Valverde va decidir deixar Messi a la banqueta. Una suplència pactada amb un jugador que no ha nascut per ser espectador i que s’ho mirava tot des de la banda trist, amb ganes de ser protagonista. La Juve, que havia perdut Chiellini per lesió, no va voler saber res de la pilota, però sempre va intentar mossegar amb recuperacions i atacs ràpids en què Dybala sempre semblava generar perill. El Barça, però, va dominar el registre defensiu, i més enllà d’un primer xut aturat per Ter Stegen no va concedir ocasions clares en un primer temps en què van quedar clares algunes coses. Com per exemple, que el nou Barça es construeix des de darrere, aixecant murs. I en segon lloc, que viure sense Messi costa molt. Deulofeu, titular davant d’Alcácer, ho va donar tot, canviant de posició sense sort. Suárez va jugar sempre fora de l’àrea, on se sent incòmode. I ni la verticalitat de Paulinho ni el criteri de Rakitic van aconseguir donar feina a Buffon en un partit en què la millor ocasió blaugrana va ser una falta lateral que va acabar, mig de casualitat, al pal.
El Barça va voler la pilota, en ocasions per protegir-se, però no va aconseguir trobar mecanismes per fer forat en la defensa italiana. Van faltar aquelles individualitats que sempre sol aportar Messi, tot i que els laterals van ajudar, especialment un Digne molt centrat que a la segona part va perdonar la millor ocasió catalana després d’una errada de Cuadrado.
L’afició local, que a la prèvia pronunciava el nom de Messi com si fos un encanteri, intentant portar mala sort a l’argentí, respirava tranquil·la, perquè el domini del joc blaugrana gairebé mai es va traduir en una onada d’ocasions d’aquelles que espanten. Només quan, entrada la segona part, Valverde va decidir fer entrar Messi per un Deulofeu sense sort, l’afició local va pregar mirant el cel emboirat de Torí. I Messi, en els primers cinc minuts a la gespa, va forçar dues faltes, va xutar dos cops i va donar un nou aire a un partit que, de mica en mica, es tenyia de blaugrana. Allegri, per aturar les genialitats de Messi, va optar per reclamar esforços solidaris als seus sacrificant el talent de Pjanic i Douglas Costa i fent entrar Bentancur i Marchisio. I li va funcionar. El partit era una partida d’escacs, molt tàctica, jugada tota al mig del camp, lluny de les àrees. Per moments, Higuaín i Suárez, dos golejadors eclipsats, s’acostaven de tant juntes com estaven les línies. I Buffon, que no va haver de fer cap aturada, mirava des de la distància un Ter Stegen que tampoc va tenir gaire feina. Però quan la va tenir, la va solucionar.
La Juve va decidir que es dedicaria a defensar-se, per sobreviure, contra un Barça més concentrat, reconeixible, a la segona part. Els italians van madurar el partit pensant que, com han fet tants cops, en els últims minuts atacarien per fer un gol. I van tenir aquesta oportunitat a les botes d’un Dybala que va fer anar de corcoll Busquets i Paulinho. El bon xut de l’argentí en l’últim minut anava destinat a la porteria i a ser portada als diaris i tendència a les xarxes. Però Ter Stegen, de qui fa molt que no es recorden errades, però sí encerts, va estirar-se i va enviar la pilota a córner. Va ser seva la glòria el dia que tothom parlava de Messi. Valverde sempre ha recordat que els partits es guanyen a les àrees, i mentre s’espera que arribin alegries ofensives, Ter Stegen salva els mobles.
Un líder ferm
Al final del partit, Buffon va creuar tot el terrenyde joc per felicitar Ter Stegen amb aquella complicitat típica dels porters, personatges especials. Mentrestant, Messi se n’anava tot seriós en un dia en què va ser notícia més pel que no va fer que no pas pel que sí que va fer en un partit en què el Barça va saber gestionar amb encert la feina feta en els partits anteriors. És un equip que sap pensar en el futur i que afronta el partit de Mestalla amb la defensa com a gran actiu. El nou Barça no enlluerna, però de mica en mica s’ha convertit en un mur en el qual els equips grans també es fan mal quan hi topen de cara. Ahir va ser Dybala qui va acabar frustrat per un Barça que, a la Champions, ha rebut un únic un gol, i sense valor, contra l’Olympiacos. L’últim partit europeu ja serà un tràmit per a un Barça que, a l’escenari del drama de fa uns mesos, segueix fent camí a Europa. Amb un nou estil.
