Futbol

César Luis Menotti: “Maradona tenia un problema i, en lloc d’ajudar-lo, el van castigar”

EXENTRENADOR DEL BARÇA I DE LA SELECCIÓ ARGENTINA

César Luis Menotti (Rosario, 1938) es va assabentar de la mort de Diego Armando Maradona quan va posar la televisió. “Em vaig quedar fet merda”, admet amb sinceritat el que va entrenar-lo tant a la selecció com al Barça. Des de la distància, Menotti va anar seguint com aquell geni amb rialla de nen anava perdent el control de la seva vida.

Quan va conèixer Maradona?

El dia que va debutar a Primera, amb l’Argentinos Juniors. L’entrenador era Juan Carlos Montes, a qui coneixia de Rosario perquè havia treballat al Newell’s. Va trucar-me per dir-me que faria debutar aquest nen. “L’has de veure”, deia, ja que jo era el seleccionador. Així que vaig anar-hi.

A l’Argentina milers de persones afirmen haver vist en directe aquell partit Argentinos-Talleres...

Sí, som així, una mica exagerats. Si tothom qui afirma que va ser al partit hagués estat de veritat al camp, s’hauria jugat al Maracanà. Però també és cert que sense internet, sense tanta televisió, llavors molta gent feia aquestes coses. Anar a veure un equip que no era el teu per poder gaudir amb un jugador. Maradona era especial. De seguida el vaig conèixer a casa, amb els seus pares. Eren gent molt humil, molt pobres, que van patir molt amb la vida del seu fill.

Era una mort esperada, tristament, tal com havia viscut...

Potser, però igualment estic trist. Saps què passa? Que ell sempre se’n sortia. Quants cops havia entrat a l’hospital? I sempre en tornava. Ja era igual com a jugador, un lluitador nat. Ha mort massa jove, amb 60 anys... Avui dia és poc. Mira’m a mi, que en tinc més de 80. A més, ara semblava envoltat de gent que el cuidava més. I era on volia ser, entrenant, dins d’un vestidor.

D’ell sempre s’ha dit que quan era dins d’un equip era feliç. I que el perill era el que passava fora del futbol...

Sí, tothom qui ha compartit vestidor amb ell t’ho dirà. El Diego era feliç al vestidor. Donant consells als joves, gaudint dels entrenaments... de la pilota. En canvi, quan estava allunyat dels camps plorava. Per això molts no perdonem la sanció que li va posar la FIFA el 1994, dos anys sense jugar. Així no es cura una addicció. ¿Si un músic consumeix una droga el deixen dos anys sense tocar? Maradona tenia un problema i, en lloc d’ajudar-lo, el van castigar.

¿Era una joguina trencada?

La seva figura és difícil de valorar, especialment després del Mundial del 1986, amb aquell gol als anglesos. Llavors va convertir-se en un símbol polític, ja que va curar ferides de la nació. A Nàpols va passar el mateix, el que va fer el va convertir en un heroi popular. Aquí perd el control de la seva vida, envoltat de gent que volia aprofitar-se d’ell encara més que abans.

¿No és a Barcelona on comença a tenir problemes amb la droga?

A Barcelona era feliç. De fet, quan jo marxo per motius personals em demana que em quedi, perquè ell volia seguir al club, però es portava malament amb Núñez. S’ha dit que va començar a tenir problemes, segurament és cert. Però la pitjor part vindria després, en aquest joc d’extrems. Com més gran va ser la glòria, més dur va ser el càstig. L’èxit és perillós, et deixa a un pas de l’abisme, t’allunya de la realitat i t’envolta de gent que no t’ajudarà.

¿Maradona va perdonar-li no haver-lo convocat per al Mundial del 1978?

Sí, esclar. Pensa que un any després el faig capità de la selecció juvenil campiona del món. Si tenia 16 anys, el 1978... I malgrat tot vaig valorar convocar-lo. Per sort es va guanyar el Mundial i ningú m’ho pot retreure. Va ser bonic treballar amb ell. Però després no vam mantenir gaire el contacte. Seguia des de la distància la seva vida, ell estava envoltat d’altres persones. Jo era un espectador més.