Darrere de les medalles

Anna Tarrés i Mireia Belmonte. De triomfadores a Londres a protagonistes de polèmiques amb dues versions dels fets totalment oposades. La veritat deu ser al mig, suposo. Aquests dos casos evidencien com patim a casa nostra per tenir un esport d'elit fora del futbol. Ni dos mesos després dels Jocs una medallista busca club i una entrenadora posa demandes. Aquests casos ens fan preguntar-nos quins sacrificis i condicions de treball gairebé masoquistes s'accepten per guanyar medalles, però també quins comportaments excèntrics adquireix algú que ha patit molt i triomfa, ja sigui una nedadora que se sent estrella o una entrenadora amb mètodes massa durs. Celebrem medalles que s'han aconseguit fent equilibris i quan veiem què hi ha darrere ens escandalitzem. Benvinguts a l'esport d'elit local, on per triomfar cal donar-ho tot com a persona perquè no hi ha estructura.