England & Italy's football style: so far yet so close

Durant anys Europa s'havia dividit entre els admiradors del futbol anglès i els admiradors del calcio italià. Era un debat etern que no admetia caminar per terra de ningú. Era un debat que es basava sobre tòpics que molts cops eren fets reals: el futbol anglès era espectacular, mirant sempre la porteria rival, i es caracteritzava per un joc dur però noble. A Itàlia, en canvi, s'admetia ser trapella i mentider. Un estil de joc més defensiu, més pràctic que estètic. Un futbol furbo , paraula italiana que es pot referir tant a un trapella simpàtic com al lladre que et fot la cartera d'una manera imaginativa.

Un Itàlia-Anglaterra sempre és un partit carregat d'història, malgrat que no es jugui en una fase final des d'aquell partit per la tercera posició en el Mundial del 1990, quan Baggio i Squillaci van fer els gols i van demostrar ser precisament furbi : en el primer gol Baggio va pispar la pilota al porter Shilton i el segon va ser un penal sobre la línia de l'àrea. Però en 22 anys han canviat molt el football i el calcio . El duel de quarts de final d'avui arriba amb el consens general de veure l'Itàlia més ofensiva amb l'Anglaterra més defensiva.

La fascinació que senten els anglesos i els italians no sempre es manifesta obertament, però existeix ja des d'aquell històric partit a Highbury del 1934, quan la selecció italiana campiona del món entrenada per Vittorio Pozzo va ser derrotada a Londres per 3-2. Era l'època en què els anglesos es creien massa superiors i no jugaven els mundials, fet que no els va evitar aquell ensurt davant els lleons de Highbury italians. Ara, Itàlia no derrotaria Anglaterra fins al 1973, quan en tot just quatre mesos ho va fer primer a Torí (2-0) i després a Wembley (0-1). I en els dos partits va marcar Fabio Capello, l'home que fins fa pocs mesos era el seleccionador anglès.

Amb molts clubs grans fundats per anglesos, Itàlia sempre havia mirat cap a Anglaterra. A partir dels anys 50, de fet, el calcio va fitxar molts jugadors britànics, com el gal·lès John Charles (Juventus, 1957-1963), Joe Baker i Dennis Law (Torí, 1961) o Gerry Hitchens (Inter, Torí, Atalanta i Càller entre el 1961-1969). I, finalment, als anys 80 homes com Joe Jordan, Graeme Souness, Trevor Francis i Liam Brady van arribar a Itàlia. La influència s'estendria als anys 90 amb el fitxatge de genis com David Platt, Paul Ince i Paul Gascoigne.

Intercanvi de jugadors

Ara bé, a partir d'aquests anys 90 alguna cosa va canviar. Anglaterra es va adonar que calia obrir-se al món i va començar la italianització de la Premier League, un procés que ha culminat aquesta temporada amb Roberto di Matteo guanyant la Champions i la Copa anglesa amb el Chelsea, Roberto Mancini guanyant la Lliga i Fabio Capello dirigint la selecció fins que va decidir marxar, i va deixar pas a Roy Hodgdon, el tècnic definit per Mancini com el "més italià dels anglesos". Hodgson, de fet, va entrenar a Itàlia durant els anys 90, tant a l'Inter com a l'Udinese.

Com escrivia Paolo Condó aquests dies a La Gazzetta dello Sport , "abans eren mestres i ara busquen els nostres tècnics", referint-se a una Anglaterra més pragmàtica que mai. "Parlem d'un equip ordenat que pot guanyar-ho tot, però per estil sembla l'Itàlia dels anys 80", ha afegit Paolo di Canio, el polèmic italià que aquest any ha pujat el Swindown Town de Quarta a Tercera. Di Canio, de fet, va ser un més d'aquella fornada de jugadors italians que els anys 90 es van guanyar el cor dels aficionats anglesos. Homes com Gianluca Festa, que va arribar a ser capità del Middlesborough, davanters que van fer un munt de gols com Benito Carbone (Sheffield Wednesday i Aston Villa), Francesco Baiano (Derby County), Fabrizio Ravanelli (Middlesbrough) i Stefano Eranio. I, naturalment, els genis que van canviar la història del Chelsea: Di Matteo, Vialli i Zola, escollit millor jugador dels blues del segle XX.

Molts jugadors d'aquesta Itàlia, com De Rossi, Marchisio i Giovinco, admeten que han crescut mirant la Premier, on ara juga Mario Balotelli. Els jugadors anglesos, per la seva part, han crescut entrenats per italians o admirant jugadors com Zola. "No estem tan lluny com sembla", ha sentenciat Carlo Ancelotti, que va guanyar la Lliga i la Copa el 2010 amb el Chelsea.