Una festa sorpresa a casa de l’etern rival (0-3)
Enviat especial a MadridEls ulls de Luis Suárez feien por. L’uruguaià, com si estigués posseït, mirava la pilota amb un mig somriure als llavis. I amb un toc suau, amb un llançament de penal a l’estil Panenka, va posar la cirereta a un triomf tan dolç com sorprenent. El Barça va guanyar per quarta vegada en les últimes cinc visites al Bernabéu, i va deixar amb un pam de nas un Madrid a qui ara només li queda la Champions. I, de pas, va reservar plaça per a la final de Copa, la sisena consecutiva d’un equip que últimament ja havia golejat a la Castellana, però mai sense fer mèrits. En una semifinal estranya, Valverde va celebrar els seus primers 100 partits com a tècnic amb un triomf que semblava utòpic al descans, quan el madridisme se sentia guanyador. Però va acabar rebent tres plantofades d’un Barça a qui no li va caldre la millor actuació de Messi per aconseguir un triomf dels que es gaudeixen. De tant en tant, guanyar com acostuma a fer el Madrid, sense brillar, ja va bé.
El Barça va voler sortir a manar, i va acabar guanyant a la contra, corrent, amb espais, trencant el cor d’un Madrid que va donar-ho tot, castigat per la seva manca de punteria i les aturades d’un Ter Stegen gegant. Més fresc de cames, el Reial Madrid va perdre un tren. Solari ha anat marginant les estrelles, com Marcelo, Bale i Isco, apostant per milionaris que, quan toca, actuen com obrers d’una fàbrica, fent una tasca dura i arribant puntuals a la feina. Lucas Vázquez sempre ajudava a tapar Alba; Reguilón treia de polleguera Semedo, i Casemiro, aprofitant que l’àrbitre es va deixar les targetes grogues a Múrcia, perseguia Messi. Protegint el resultat del partit d’anada, el Madrid va saber defensar i va saber atacar, i va perdonar uns quants cops la vida al Barça en un primer temps en què Vinícius ho feia tot bé, excepte xutar a porta.
Valverde havia apostat per un Barça similar al de Lió, amb Sergi Roberto al mig del camp per cuidar la pilota i Dembélé a punt per encarar Carvajal. Però era un Barça poc atrevit que anava perdent els nervis i perdent petits combats al mig del camp. Només Busquets s’atrevia a arriscar amb les passades a un equip previsible en la manera d’atacar. De fet, el Barça va atacar malament i, com a resultat, va defensar malament cada cop que el Madrid sortia corrent cames ajudeu-me a la contra. Cada contra blanca va deixar sols en inferioritat numèrica Nelson Semedo o un Lenglet salvador, ja que en dues ocasions va tapar els forats que deixava Piqué, massa nerviós durant tot el partit.
Estèril en atac, allunyat de Keylor Navas i amb el temps en contra, el Barça va buscar Messi, que va rebre un munt de cops. Però ni la manca de criteri arbitral servia com a excusa a un Barça que, de fet, va veure com el col·legiat Sánchez Martínez no xiulava un possible penal sobre el descarat Vinícius. Al descans, la millor notícia era seguir sense gols. I era una gran notícia que n’anticipava altres de millors.
Com si fos un Barça d’altres èpoques, d’aquelles de gols gravats en VHS i sense publicitat a les samarretes dels equips, el Barça va fer la feina sense saber gaire com, sense fer mèrits. Un art que el Madrid, històricament, ha dominat més que un Barça que va trobar-se assetjat a l’inici de la segona part, quan els blancs van sortir decidits a enllestir la feina, només per trobar-se amb un cop a l’esquena. Alba i Dembélé van donar aire amb un atac elèctric, el francès va convertir Carvajal en una estàtua de sal i va connectar, per fi, amb Suárez. El francès i l’uruguaià, que solen passar-se els partits mirant-se de reüll sense entendre’s, van fer les paus quan més calia, amb Suárez rematant, malgrat tenir just a sobre Ramos, la centrada de Dembélé. El gol que ho canviava tot. De sobte, el rellotge desertava del bàndol madridista per aliar-se amb el Barça.
Massa atropellat, el Madrid va tancar el Barça i va fer lluir Ter Stegen en un cop de cap de Reguilón. Però, deixant espais, va acabar colpejat una vegada i una altra per Dembélé i Suárez, units en una lluna de mel a Madrid. Una nova centrada del francès va acabar amb Varane marcant-se el 0-2 quan intentava evitar el gol de l’uruguaià. I poc després arribava el penal en què Suárez, entremaliat, va decidir tancar una festa sorpresa fent el tercer gol de Panenka. Sorpresa, ja que ningú s’ho esperava al descans. Sorpresa pel joc. Però dolça, ja que la factura de la trencadissa la paga un Madrid que va acabar de genolls davant el Rei de Copes. Un Barça que somia en el que el Madrid no podrà tenir: el triplet.
